És evident que recobrar la normalitat amb el nou curs escolar és l’aspiració de professionals, famílies i infants, sobretot dels més petits. També la normalitat és el desig dels governants, que esperen reprendre el curs amb els mínims problemes. Enguany, però, aquesta normalitat penja de dos fils: una reforma educativa i un reguitzell de sentències judicials.
La reforma educativa del govern de Rajoy torna
a sacsejar l’escola: desballesta el model d’escola democràtica i treu del
calaix plans d’estudis antics i caducs. Amb la Transició, el sistema educatiu
s’havia dotat d’un model de governança que pivotava sobre la participació de
les parts interessades (professionals de l’escola i famílies especialment) per
mitjà dels consells escolars. La filosofia que l’inspirava és que la qualitat
de l’educació millora quan acostem les decisions a l’escola. Malauradament, la
nova llei elimina les minses atribucions dels consells escolars i dóna un cop
mortal a l’escola democràtica. Les famílies se’n poden tornar a casa.
D’altra banda, la llei presenta canvis
importants en el currículum. En contra de les recomanacions de l’OCDE, que promouen
metodologies actives i constructivistes, el disseny del pla d’estudis, amanit
amb les revàlides de final d’etapa, consolida pràctiques docents passives i
repetitives, pensades per al lluïment del professor i gens centrades en
l’alumne. En els nous currículums proliferen màximes pedagògiques ja superades:
es trenca el principi de globalitat, segons el qual la vida no admet
parcel·lacions en assignatures independents, i s’anul·la del tot el pensament
crític, amb la recuperació de la religió en la versió més dogmàtica. Un model
allunyat de la realitat i d’esquenes al que reclama el professorat.
En aquest sentit, mestres i professorat
acostumen a queixar-se, amb raó, que no són consultats a l’hora de renovar els
plans d’estudis. Mirem a Finlàndia. Amb la perspectiva de posar en marxa un currículum
nou a partir de la tardor de 2016, les escoles fineses han iniciat un procés amb
participació dels professionals de l’educació i també de famílies, infants i
joves. Sens dubte, a les antípodes del que s’ha fet per aquí.
Paral·lelament, la normalitat de l’educació a
Catalunya penja del fil de sentències judicials surrealistes, totalment
mancades de sensibilitat pedagògica, que dinamiten el model d’escola catalana. A
ningú se li escapa que l’oportunitat política d’aquestes reclamacions es troba
ben lluny de qualsevol consideració de caràcter educatiu: qui les ha promogut no
ha pensat en els nens i les nenes afectades. La implantació d’un arbitrari 25% del
temps lectiu en llengua espanyola no se sosté per enlloc i no es pot fer amb
criteris identitaris. El plantejament lingüístic de les escoles ha de partir de
criteris psicopedagògics i sociolingüístics i apartar-se de criteris
geopolítics de curta volada. Convertir la llengua en una qüestió essencialista
ens torna a allunyar dels sistemes educatius més avançats, que comencen el
treball de segones i terceres llengües a edats avançades. Sigui com sigui, en un
context de minorització social del català, els més perjudicats seran els
infants que no rebin una formació sistemàtica en aquesta llengua perquè a la
llarga es trobaran en situació de desavantatge social i laboral.
La normalitat es pot assolir des de la
confiança, però les condicions actuals no ho afavoreixen. Una darrera mostra:
informes recents de l’OCDE alerten que els elevats sous del professorat i el
poc nombre d’alumnes per classe redueixen l’eficiència del nostre sistema
educatiu. Sense més comentaris. Bé, una nota final: sisplau, repensem el
calendari escolar, que mig Europa ja ens porta un mes d’avantatge.