Inici de curs escolar: una normalitat que penja de dos fils

(Article publicat al diari Ara, 14 de setembre de 2014)

És evident que recobrar la normalitat amb el nou curs escolar és l’aspiració de professionals, famílies i infants, sobretot dels més petits. També la normalitat és el desig dels governants, que esperen reprendre el curs amb els mínims problemes. Enguany, però, aquesta normalitat penja de dos fils: una reforma educativa i un reguitzell de sentències judicials.

La reforma educativa del govern de Rajoy torna a sacsejar l’escola: desballesta el model d’escola democràtica i treu del calaix plans d’estudis antics i caducs. Amb la Transició, el sistema educatiu s’havia dotat d’un model de governança que pivotava sobre la participació de les parts interessades (professionals de l’escola i famílies especialment) per mitjà dels consells escolars. La filosofia que l’inspirava és que la qualitat de l’educació millora quan acostem les decisions a l’escola. Malauradament, la nova llei elimina les minses atribucions dels consells escolars i dóna un cop mortal a l’escola democràtica. Les famílies se’n poden tornar a casa.

D’altra banda, la llei presenta canvis importants en el currículum. En contra de les recomanacions de l’OCDE, que promouen metodologies actives i constructivistes, el disseny del pla d’estudis, amanit amb les revàlides de final d’etapa, consolida pràctiques docents passives i repetitives, pensades per al lluïment del professor i gens centrades en l’alumne. En els nous currículums proliferen màximes pedagògiques ja superades: es trenca el principi de globalitat, segons el qual la vida no admet parcel·lacions en assignatures independents, i s’anul·la del tot el pensament crític, amb la recuperació de la religió en la versió més dogmàtica. Un model allunyat de la realitat i d’esquenes al que reclama el professorat.

En aquest sentit, mestres i professorat acostumen a queixar-se, amb raó, que no són consultats a l’hora de renovar els plans d’estudis. Mirem a Finlàndia. Amb la perspectiva de posar en marxa un currículum nou a partir de la tardor de 2016, les escoles fineses han iniciat un procés amb participació dels professionals de l’educació i també de famílies, infants i joves. Sens dubte, a les antípodes del que s’ha fet per aquí.

Paral·lelament, la normalitat de l’educació a Catalunya penja del fil de sentències judicials surrealistes, totalment mancades de sensibilitat pedagògica, que dinamiten el model d’escola catalana. A ningú se li escapa que l’oportunitat política d’aquestes reclamacions es troba ben lluny de qualsevol consideració de caràcter educatiu: qui les ha promogut no ha pensat en els nens i les nenes afectades. La implantació d’un arbitrari 25% del temps lectiu en llengua espanyola no se sosté per enlloc i no es pot fer amb criteris identitaris. El plantejament lingüístic de les escoles ha de partir de criteris psicopedagògics i sociolingüístics i apartar-se de criteris geopolítics de curta volada. Convertir la llengua en una qüestió essencialista ens torna a allunyar dels sistemes educatius més avançats, que comencen el treball de segones i terceres llengües a edats avançades. Sigui com sigui, en un context de minorització social del català, els més perjudicats seran els infants que no rebin una formació sistemàtica en aquesta llengua perquè a la llarga es trobaran en situació de desavantatge social i laboral.

La normalitat es pot assolir des de la confiança, però les condicions actuals no ho afavoreixen. Una darrera mostra: informes recents de l’OCDE alerten que els elevats sous del professorat i el poc nombre d’alumnes per classe redueixen l’eficiència del nostre sistema educatiu. Sense més comentaris. Bé, una nota final: sisplau, repensem el calendari escolar, que mig Europa ja ens porta un mes d’avantatge.