(Post publicado en español en la web de la Revista Educarnos, 9.10.2014)
Recentment el diari L'Economiste, del Marroc, publicava una breu ressenya, «Réforme de l'éducation: 15 ans pour rien?», on posava en discussió els avenços aconseguits per la reforma educativa posada en marxa el 1999 al seu país.
Marroc és un país de més de 30 milions d'habitants, amb un règim polític que inicia un procés d'homologació democràtica el 1998, quatre dècades després d'aconseguir la independència política el 1956, quan França va abandonar el seu paper de «protector» i Espanya es va retirar d'alguns dels seus dominis.
La reforma declarava el període 2000-2009 com la dècada per a l'educació i la formació, una prioritat nacional de primer nivell només per sota de la integritat territorial. Els seus eixos eren ambiciosos: universalitzar l'educació formal a edats primerenques i millorar la qualitat de l'oferta educativa millorant la formació dels mestres.
A ningú no se li escapa la posició estratègica d'aquest país africà, vigilant privilegiat de la Mediterrània, vell aliat de les potències occidentals, que no han escatimat préstecs financers, renovats per part del Banc Mundial el 2010, per costejar les reformes educatives.
Més enllà de qualsevol consideració geopolítica, el que interessa ressaltar aquí és l'èmfasi del titular de premsa, que gairebé anul·la qualsevol valoració positiva de la reforma empresa: reformar, per què?
El destacable, però, és que un país com el Marroc, que es veu sotmès a avaluació periòdica per part dels donants, realitzi avaluacions de les reformes dutes a terme. En altres latituds, una mica més amunt del país africà, s'han llançat a reformar sense una avaluació prèvia dels èxits i fracassos de la reforma aprovada dues dècades enrere.
Com indica Juan Campechano Covarrubias a Educarnos, «la impressió que té el magisteri és que les reformes legals i normatives, el que menys busquen és millorar l'educació». No sabem el que busquen els reformadors, però el que sí sabem és que els seus interessos no se situen en el centre de les preocupacions del professorat, de l'alumnat i de les famílies. En aquest context emergeix una pregunta: qui avalua als reformadors?
La reforma declarava el període 2000-2009 com la dècada per a l'educació i la formació, una prioritat nacional de primer nivell només per sota de la integritat territorial. Els seus eixos eren ambiciosos: universalitzar l'educació formal a edats primerenques i millorar la qualitat de l'oferta educativa millorant la formació dels mestres.
A ningú no se li escapa la posició estratègica d'aquest país africà, vigilant privilegiat de la Mediterrània, vell aliat de les potències occidentals, que no han escatimat préstecs financers, renovats per part del Banc Mundial el 2010, per costejar les reformes educatives.
Més enllà de qualsevol consideració geopolítica, el que interessa ressaltar aquí és l'èmfasi del titular de premsa, que gairebé anul·la qualsevol valoració positiva de la reforma empresa: reformar, per què?
El destacable, però, és que un país com el Marroc, que es veu sotmès a avaluació periòdica per part dels donants, realitzi avaluacions de les reformes dutes a terme. En altres latituds, una mica més amunt del país africà, s'han llançat a reformar sense una avaluació prèvia dels èxits i fracassos de la reforma aprovada dues dècades enrere.
Com indica Juan Campechano Covarrubias a Educarnos, «la impressió que té el magisteri és que les reformes legals i normatives, el que menys busquen és millorar l'educació». No sabem el que busquen els reformadors, però el que sí sabem és que els seus interessos no se situen en el centre de les preocupacions del professorat, de l'alumnat i de les famílies. En aquest context emergeix una pregunta: qui avalua als reformadors?
