Un sistema educatiu 'nou' en un estat independent?

(Idees sorgides arran de la intervenció a la taula rodona "L'educació, la fortalesa d'un estat", en el marc de la campanya "El país que volem", organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana; 7 octubre 2014)

La inquietud per establir les bases d'un ordre polític diferent a l'actual, tant en l'eix nacional com en l'eix social, es localitza de manera dramàtica quan volem dibuixar com seria el sistema educatiu en un estat independent. La primera constatació és que un suposat canvi d'estatus polític, en la relació amb Espanya, no implicaria d'entrada gaires alteracions de la situació actual. Com diem sovint, l'endemà de la independència serem els mateixos i les mateixes que el dia abans, amb totes les nostres virtuts i defectes.
Però acceptant la hipòtesi que s'arribé a un escenari "còmode" per a totes les parts (això és, sense excessives ferides per curar), el panorama no és gaire optimista pel que fa a les possibilitats de refer el sistema educatiu. Per dues raons: 1) venim d'on venim; 2) el context internacional és el que és.
La història de l'educació a Catalunya està farcida de llums i ombres. La tradició pedagògica catalana arrenca fa més d'un segle (ara tot just s'ha celebrat el centenari de la primera escola d'estiu de mestres) i ha donat figures importants en tot aquest temps. A més, la pedagogia feta des d'aquí ha estat capdavantera en molts aspectes i reconeguda arreu, no només en temes de llengües. Però l'escola a Catalunya també ha viscut moments foscos, sobretot a la dictadura, que tot i que va viure una reemergència de l'escola catalana a partir dels seixanta, va combregar majoritàriament amb el que venia imposat. A més, sempre a remolc del marc establert per les constants i reiterades lleis del parlament espanyol, en aquestes quatre dècades postfranquistes no hem sabut configurar un sistema educatiu propi que apostés per metodologies innovadores, currículums oberts, escoles realment democràtiques, etc. Certament que ens omplim la boca dient que l'educació (en realitat, l'escola obligatòria) ha de ser una prioritat en qualsevol agenda política, però les dades d'inversió en educació ens ho desmenteixen cada dia. Per tant, si volem dibuixar una educació "nova" no serà fàcil desprendre'ns de l'herència acumulada.
D'altra banda, el disseny d'un sistema educatiu, avui, no pot escapar de les limitacions que arriben de fora, especialment del dictat dels organismes internacionals, especialment de l'OCDE, que per mitjà del programa PISA estableix els paràmetres amb els quals hem de mesurar els resultats dels sistemes educatius. Acceptar aquesta premissa significa desballestar l'escola: només interessa allò que s'avalua. L'escapatòria, tot i ser possible, serà difícil perquè aquesta idea reuneix moltes complicitats, no només dels pares i mares que volen resultats acadèmics excel·lents per als seus fills i filles (sovint sense conèixer les possibilitats reals d'assolir-los), sinó d'administradors disposats a retallar el que no sigui eficient.
Amb tot, un sistema educatiu en un estat independent "podria" ser més flexible, més proper i més compromès. Això sí, caldrà molta creativitat, molt de coratge i molta humilitat per aconseguir-ho.

Share:

0 comentarios