Enric Prats

(A propòsit de l'acte sobre expectatives del professorat, organitzat per la Fundació Bofill el 29 de gener , i del Seminari sobre Cultures Docents, del Màster de Psicopedagogia de la UB) Aquesta va ser la frase expressada per un assistent, presentat com a sociòleg, a l'acte de la Fundació Bofill: "A l'escola, em van adoctrinar per treballar, i no em van educar per viure". Mieke von Houtte, de la Universitat de Gant, va presentar els resultats de recerques que, entre altres aspectes, remarquen la connexió entre la composició de la classe, les creences del professorat i els resultats acadèmics. Un dels punts clau, per suposat, és la formació del professorat, on vaig incidir en la necessitat de pensar sobre els resultats i quina mena de resultats esperem dels nois i noies, i sobretot en el fet que ens hem de moure més per evidències i menys per conviccions i creences, base dels estereotips. Precisament, en un Seminari del Màster de Psicopedagogia de la Universit

La denegació, per part del Ministeri espanyol d'Educació, de l'ajut de 6.000 euros per a famílies que volien escola en castellà és el cúmul dels despropòsits que van començar amb el nomenament del ministre Wert i la posterior aprovació de la "seva" llei, la LOMCE, fornejada a les cavernes de la FAES ( "La fórmula Wert per garantir l'escolarització en castellà en centres privats s'estavella: tres peticions i totes tres, errònies" Elisabet Escriche, Diari Ara ). Una llei d'educació ha de mirar de recollir les necessitats de la societat, analitzar les tendències del context propi i de fora, buscar totes les complicitats necessàries en el sector, i posar les bases mínimes per tal que el col·lectiu de professionals que s’hi dediquen ho facin amb confiança i seguretat. La LOMCE no ha complert d’aquestes condicions i una mostra la tenim en el tema que ocupa la notícia d’avui. Aquest despropòsit reflecteix una elevada incompetència pedagògica i és u

(Fragment d'un article publicat a Perspectiva Escolar , núm. 316, juny 2007 ) Una paraula tan rebregada com la de llibertat, sinònim d'independència però també de frontera, capaç alhora de mobilitzar gentades i d'aturar el món, relacionada amb la capacitat de prendre decisions i també de no prendre'n, dóna molt de joc i d'elucubració però simultàniament, segons com, pot arribar a congelar el pensament. Llibertat és una paraula captiva, presonera d'anhels honestos però també de profecies indecents. Igual que amb l'autonomia, Philippe Meirieu ens avisa que cal desconfiar-ne perquè «ningú no n’està en contra, i això mateix ens ha de mantenir alerta» (Philippe Meirieu,  Frankestein educador , p. 86). Descobrir la llibertat és, sens dubte, una grata sorpresa però una feixuga càrrega, que arrossega responsabilitats i tanmateix obre horitzons. L'aspiració de llibertat és inherent a la condició humana, com ho és la capacitat d