Educar: la sorpresa de la llibertat

Una paraula tan rebregada com la de llibertat, sinònim d'independència però també de frontera, capaç alhora de mobilitzar gentades i d'aturar el món, relacionada amb la capacitat de prendre decisions i també de no prendre'n, dóna molt de joc i d'elucubració però simultàniament, segons com, pot arribar a congelar el pensament. Llibertat és una paraula captiva, presonera d'anhels honestos però també de profecies indecents. Igual que amb l'autonomia, Philippe Meirieu ens avisa que cal desconfiar-ne perquè «ningú no n’està en contra, i això mateix ens ha de mantenir alerta» (Philippe Meirieu, Frankestein educador, p. 86).

Descobrir la llibertat és, sens dubte, una grata sorpresa però una feixuga càrrega, que arrossega responsabilitats i tanmateix obre horitzons. L'aspiració de llibertat és inherent a la condició humana, com ho és la capacitat d'educar-se, per la qual cosa no ens ha d'estranyar gens que acostumem a conjugar-les plegades: volem centrar-nos en una pedagogia de la llibertat, diferent, això sí, d'una pedagogia de l'alliberament.

L'educació és (ha de ser) el descobriment de la llibertat. Diguem-ho ben aviat. La història de les idees pedagògiques i de les pràctiques educatives ens proporciona força exemples d'aquesta convicció, expressada de moltes maneres i duta a la realitat amb més o menys èxit. De fet, llevat de posicions reaccionàries extremes, costaria de trobar pedagogies que neguin la llibertat com a finalitat última de l'acte educatiu, tot i que algunes la situïn en una posició tan última, tan finalista, que costi de veure en les pràctiques reals que proposen. No obstant, però, podem afirmar que la majoria d'educadors afirmen, sobre el paper, que la tasca d'educar consisteix a acostar l'educand a la llibertat, o si més no a la noció de llibertat que tenen ells i elles com a educadors (sense entretenir-se a demanar-ho als educands).

La sorpresa de la llibertat es fa palesa quan l'aprenent descobreix que els seus aprenentatges tenen una correspondència directa amb el món real. L'infant lliure és aquell que, en un món d'incerteses i de complexitats, es veu capaç de comprendre què passa i dir la seva; de saber discernir i identificar allò que li ha de proporcionar més guanys amb menys pèrdues, i de poder anticipar les repercussions dels seus actes. Com dèiem, ser capaç de prendre consciència dels afers «realment» importants de la vida, de formar-se'n un criteri i de prendre decisions per modificar el que calgui. Això és un exercici autèntic de llibertat.

L'escola «només» s'ha d'encarregar de proporcionar espais, recursos i condicions perquè es puguin dur a terme les habilitats descrites. Lluny dels (mals)auguris que pronostiquen la fi de l'escola i la seva pèrdua de funcions, ens temem que tenim escola per a dècades si és capaç d'articular-se i encabir-se en els pressupòsits indicats. La fortalesa de l'escola és intrínseca a la seva naturalesa: cada any acull generacions joves i cada any té una ocasió propícia per replantejar-se la seva tasca. Actualment, quan es parla força de societats on la flexibilitat, l'adaptació i l'acomodació constants en són trets fonamentals, les escoles han d'intentar dur a la pràctica pedagogies líquides que plasmin educacions sòlides.