Una paraula tan rebregada
com la de llibertat, sinònim d'independència però també de frontera, capaç
alhora de mobilitzar gentades i d'aturar el món, relacionada amb la capacitat
de prendre decisions i també de no prendre'n, dóna molt de joc i
d'elucubració però simultàniament, segons com, pot arribar a congelar el
pensament. Llibertat és una paraula captiva, presonera d'anhels honestos però
també de profecies indecents. Igual que amb l'autonomia, Philippe Meirieu ens
avisa que cal desconfiar-ne perquè «ningú no n’està en contra, i això mateix
ens ha de mantenir alerta» (Philippe Meirieu, Frankestein educador, p. 86).
Descobrir la llibertat
és, sens dubte, una grata sorpresa però una feixuga càrrega, que arrossega
responsabilitats i tanmateix obre horitzons. L'aspiració de llibertat és
inherent a la condició humana, com ho és la capacitat d'educar-se, per la qual
cosa no ens ha d'estranyar gens que acostumem a conjugar-les plegades: volem
centrar-nos en una pedagogia de la llibertat, diferent, això sí, d'una
pedagogia de l'alliberament.
L'educació és (ha de ser)
el descobriment de la llibertat. Diguem-ho ben aviat. La història de les idees
pedagògiques i de les pràctiques educatives ens proporciona força exemples
d'aquesta convicció, expressada de moltes maneres i duta a la realitat amb més
o menys èxit. De fet, llevat de posicions reaccionàries extremes, costaria de
trobar pedagogies que neguin la llibertat com a finalitat última de l'acte
educatiu, tot i que algunes la situïn en una posició tan última, tan finalista,
que costi de veure en les pràctiques reals que proposen. No obstant, però,
podem afirmar que la majoria d'educadors afirmen, sobre el paper, que la tasca
d'educar consisteix a acostar l'educand a la llibertat, o si més no a la noció
de llibertat que tenen ells i elles com a educadors (sense entretenir-se a
demanar-ho als educands).
[...]
La sorpresa de la
llibertat es fa palesa quan l'aprenent descobreix que els seus aprenentatges
tenen una correspondència directa amb el món real. L'infant lliure és aquell
que, en un món d'incerteses i de complexitats, es veu capaç de comprendre què
passa i dir la seva; de saber discernir i identificar allò que li ha de
proporcionar més guanys amb menys pèrdues, i de poder anticipar les
repercussions dels seus actes. Com dèiem, ser capaç de prendre consciència dels
afers «realment» importants de la vida, de formar-se'n un criteri i de prendre
decisions per modificar el que calgui. Això és un exercici autèntic de
llibertat.
L'escola «només» s'ha
d'encarregar de proporcionar espais, recursos i condicions perquè es puguin dur
a terme les habilitats descrites. Lluny dels (mals)auguris que pronostiquen la
fi de l'escola i la seva pèrdua de funcions, ens temem que tenim escola per a
dècades si és capaç d'articular-se i encabir-se en els pressupòsits indicats.
La fortalesa de l'escola és intrínseca a la seva naturalesa: cada any acull
generacions joves i cada any té una ocasió propícia per replantejar-se la seva
tasca. Actualment, quan es parla força de societats on la flexibilitat,
l'adaptació i l'acomodació constants en són trets fonamentals, les escoles han
d'intentar dur a la pràctica pedagogies líquides que plasmin educacions
sòlides.