Mirar el veïns: la pedagogia comparada

(A propòsit de l'assignatura Pedagogia Internacional, sobre els informes internacionals i la pressió mediàtica. Fragment del meu llibre L'educació, una qüestió d'estat, Barcelona, Publicacions i Edicions UB, p. 17-18).

En els darrers anys, la pedagogia comparada, disciplina que semblava reservada a un grup d’iniciats universitaris, ha vingut a omplir les planes dels diaris i a ocupar els comentaris de carrer. La proliferació, i posterior amplificació mediàtica, dels estudis internacionals sobre l’estat de l’educació al món ha provocat que una determinada «opinió pública», o publicada, hagi començat a demanar explicacions a les autoritats sobre els suposats pobres resultats acadèmics i els productes mediocres de l’escola, exhibits i passejats com la causa dels mals de la societat, tot bastint una lògica perversa que oblida que tenim els infants que tenim perquè els adults som com som. En paraules molt més ben escrites d’un clàssic de la pedagogia comparada: «l’educació és com un mirall que es posa davant d’un poble; [...] la manera d’educar els nens ens mostra inequívocament la realitat de la seva situació [la del poble]» (George Bereday, El método comparativo en pedagogía. Barcelona, Ed. Herder, 1964, pàg. 32).
En realitat, mai com ara els informes sobre l’estat de l’educació havien tingut tant d’interès per part de tothom, fins i tot de la gent que no té cap relació amb l’escola. Ningú no s’està d’opinar, i fins i tot alguns es llencen a dictar càtedra sobre els remeis necessaris per resoldre suposades patologies que afecten el sistema educatiu. També hi posen cullerada especialistes de moltes altres àrees de coneixement, en especial de l’economia, la sociologia o la psicologia. En canvi, des de la pedagogia se segueix reclamant la necessitat d’abordar-ne l’estudi amb una metodologia rigorosa i adaptada als temps que corren, que tingui en compte l’anàlisi comparada però també l’estudi històric, sempre amb una voluntat prospectiva d’identificar-ne tendències i d’esbrinar els reptes de futur.
Un principi conservador s’acostuma a imposar massa sovint en la pràctica educativa: no cal tocar allò que funciona. L’esperit comparatista, però, expressa una voluntat indubtable de canvi, que parteix de l’autocrítica i aplega un ventall molt ampli d’actituds, des de l’autocomplaença fins a l’autoodi, el punt òptim del qual no és fàcil de situar. En realitat, es tracta d’un exercici que mostra les vergonyes pròpies, un acte genuí de generositat en una societat altament competitiva que no sempre ho agraeix, ben al contrari. Acceptar la comparació implica una amenaça important per la pèrdua potencial de confiança que això pot significar en la possible clientela d’aquest mercat dur i complicat. Pot suposar, alhora, l’acceptació del propi fracàs, de la posició d’inferioritat respecte dels altres, considerats millors i més avançats. Qui admet la comparació s’acaba situant en un pla o en un altre i amb més o menys prejudicis sobre una, i potser només una, conclusió de la comparació: quedem per sobre o per sota de la resta, sigui de manera general o només en alguns paràmetres. De fet, un ús pervers de la comparació nega la mirada sincera sobre els altres: mirar els veïns no és ja un recurs d’enriquiment sinó un mal costum que desemboca en fotocòpies en blanc i negre, i fa perdre la lluentor de l’original. Malauradament, aquesta pràctica ha esdevingut habitual també aquí, on som massa proclius a fixar la mirada en els veïns de dalt i a no saber apreciar el que tenim i el que hem assolit.

Share:

0 comentarios