L'educació: entre la filantropia i el negoci

Icona de Freepik de Flaticon, amb llicència
Creative Commons BY 3.0 (CC BY 3.0)
La frontera entre filantropia i negoci és molt fina. Diumenge passat es va donar a conèixer el Global Teacher Prize que, amb 1 milió de dòlars, vol premiar el "millor" mestre del món. El premi va ser convocat fa tot just un any i l'alta dotació del premi va fer aflorar una munió de candidats arreu del planeta. La dotació corre a càrrec de la Varkey Foundation, que presideix l'inexorable Bill Clinton, promoguda per Sunny Varkey, conegut empresari indi, instal·lat a Dubai i fundador de GEMS Education, que registra més de 50 escoles arreu del món, sobretot a Orient Mitjà, Àfrica i Àsia. Una dada interessant: Sunney Varkey consta al número 949 a Forbes, la llista dels personatges més rics del món, amb una fortuna declarada de 2.100 milions de dòlars, i interessos empresarials al món de la salut i de la construcció. Semblaria que la fortuna inicial provindria "també" d'una herència deixada pel pare, que ell va saber incrementar amb el negoci de les escoles, però que no s'ha lliurat de crítiques.
Més enllà (o potser no) de la situació personal del fundador i de les motivacions reals del premi, és natural que un premi d'aquestes proporcions desperti molta expectativa i una interessant polèmica a les xarxes socials, sobretot perquè ja ha rebut l'apel·latiu de Premi Nobel de l'Educació. No anem bé. Els motius de la polèmica són variats: la intenció del premi (gens clara, com diem); la composició del jurat (ara en parlem) i la guanyadora d'aquesta primera edició.
La llista del que s'anomena "Acadèmia", el jurat del premi, està farcida d'empresaris de l'educació, comunicadors, algun professor universitari, alguna celebrity (Kevin Spacey i Esperanza Spalding), i molts promotors privats, com ara representants de la Fundació de Bill Gates, i el contrapoder en la formació de mestres, les organitzacions Teach for All o Teach First, marques blanques de Teach for America, entitat que actualment forma el 40% del professorat a Estats Units, al marge de les universitats, avalada per les grans potències econòmiques (novament la Fundació Bill and Melinda Gates, entre les més destacades), i amb el vistiplau dels governs dels dos colors a Estats Units, republicans primer i ara els demòcrates.
Com no podia ser d'una altra manera, entre els finalistes del premi trobem molts empresaris de l'educació als seus respectius països, antics mestres en l'inici de les seves carreres, i amb interessos comercials gens amagats. En realitat, la guanyadora d'aquesta primera edició, la Nancie Atwell (entrevista al diari Ara), coneguda educadora a Nova Anglaterra (USA) explica que donarà el premi al Center for Teaching and Learning, escola privada (charter school) de secundària bàsica (8è grau, el nostre 2n d'ESO), que va crear ella mateixa a Maine el 1990. L'interès pedagògic de la seva escola és indubtable: classes petites (el que curiosament critica l'OCDE), un pla d'estudis centrat en la recerca i sobretot un interessant programa de formació de mestres, ja que es presenta com una demonstration school, una mena de lloc de formació i pràctiques per a futurs mestres. Precisament, aquest és el tipus de formació que també impulsa Teach for America: captació d'estudiants universitaris talentosos en àrees diverses i formació molt intensa en poques setmanes.
Complementant el lliurament del premi, la Varkey Foundation ha organitzat aquests dies a Dubai la tercera edició del Global Education and Skill Forum, una mena de Davos (la trobada mundial d'empresaris a Suïssa de cada gener), on ha reunit el més granat del sector, que busca la col·laboració privat-públic en educació. Sempre sota invitació.
En resum, el negoci de l'educació comença a mostrar-se d'una manera gens dissimulada i, com dèiem, es fa difícil saber quan acaba la filantropia i quan comença el negoci, o a l'inrevés.

Des de la desconfiança: avaluació, simplificació i... privatització

(A propòsit de la xerrada a l'Institut Fort Pius, de Barcelona: "El futur de l'escola i l'escola del futur", 11/3/2015)

(Entrada o sortida, com més us agradi, al pati de l'Institut Fort Pius)
En els temps que corren, sembla clar que aventurar-nos a parlar de l'escola que vindrà és un risc. La manca de relats culturals sòlids, de models econòmics infalibles i de marcs polítics indiscutibles, no ajuden a donar pistes sobre aquest futur. Altrament, la nostàlgia de les seguretats no és només d'ara: "Si busco una fórmula pràctica per a definir l'època d'abans de la Primera Guerra Mundial, l'època en què vaig créixer, espero haver trobat la més concisa dient que va ser l'edat d'or de la seguretat" (Stefan Zweig, El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Ed. Quaderns Crema).
Sobre el futur de l'escola, els vaticinis són de tota mena: des dels apocalíptics, que li neguen cap possibilitat (que si el homeschooling resoldrà els mals de l'escola, que tot és a internet, etc.), als integrats, que hi veuen una metamorfosi radical (aneu al llibre coordinat per Francesc Imbernon, Pensando en el futuro de la educación. Una nueva escuela para el siglo XXII. Ed. Graó). Alguns auguris sobre l'escola del futur apunten a tres aspectes que, mirats en conjunt, responen a un procés de revisió profunda del model que tenim actualment.
Tant les indicacions de l'OCDE, com de la UE, com també els avisos que arriben des de plataformes que diuen preocupar-se per l'educació, com WISE (Qatar Foundation), incrementen la pressió sobre l'escola i els seus professionals per millorar els resultats, mesurats en clau acumulativa. PISA en seria l'exemple més clar.
L'enquesta de WISE, a 645 personalitats mundials de l'educació, aporta un panorama de l'escola del 2030 força diferent de l'actual, que podríem resumir en tres paraules: més avaluació, més simplificació dels currículums, més aportació privada.
La rendició de comptes ha inundat el debat educatiu, més que no pas la qualitat real del servei que s'hi ofereix. Limitada a mesurar resultats acumulatius ("els coneixements bancaris", en termes de Freire), que sovint tenen poc o gens relació amb el món real, l'avaluació externa introdueix un element de distorsió important quan es planteja des de la desconfiança. La LOMCE n'és una mostra.
D'altra banda, aquesta limitació (en una hora no es poden avaluar competències, encara menys en examens de resposta múltiple), reduïda a algunes capacitats o continguts (llengua, mates, ciències), acaba empobrint currículums i deixant en segon pla, com a matèries de segona, aquelles que no són motiu d'avaluació externa (arts, educació física, etc.).
Però l'avaluació externa implica un fenomen que l'enquesta resumeix molt gràficament: la font principal de finançament seran les famílies, en detriment dels estats, i les corporacions privades (congregacionals, fundacions, amb vocació social, etc.). La pèrdua de confiança pels sistemes públics d'educació, juntament amb l'obsessió malaltissa pels resultats acadèmics (que no educatius), impliquen més pressió a les famílies per assumir els costos de l'escola, preocupades, com és natural, per la "millor educació".
Per suposat, aquest model no necessita escoles ("From bricks to clicks") i, segurament, menys docents, reconvertits en autors de materials online.
Però el futur és obert.

Los sentidos del docente: orientación, equilibrio y humor

(Fragmento del libro La complejidad en un centro de secundaria: sobrevivir a la que nos viene encima, p. 125, escrito a ocho manos con Alex Escuder, Alex Egea y Elisabet Higueras, en Ed. Horsori)
(Maestro con discípulos. Relieve en tumba de Trier. Tomada de vroma.org)
El buen docente reúne tres sentidos, a modo de facultades o capacidades: el sentido de orientación, el sentido de equilibrio y el sentido del humor.
En primer lugar, el buen profesorado muestra sentido de la orientación, de modo que sabe en todo momento hacia dónde se dirige él, personal y profesionalmente, en qué dirección se están decantando los alumnos, qué itinerarios o trayectorias pueden ser las más interesantes, cómo se están desarrollando los acontecimientos en este mundo, cuáles son las mejores opciones en cada bifurcación, para sus alumnos y sus familias. El sentido de la orientación permite, a modo de brújula, saber el grado de desviación del objetivo deseado y, en caso de rectificación del objetivo, reorientar la ruta.
El sentido del equilibrio complementa al anterior y resulta de gran ayuda para encararse a situaciones complicadas y adversas. El profesor con sentido del equilibrio sabe dosificar los procesos, encontrar los puntos fuertes y débiles, como también las ventajas e inconvenientes, en cualquier situación. Se dirige, el sentido del equilibrio, a encontrar el punto medio en los trances, a identificar el momento preciso en el que hay que actuar, a analizar con ecuanimidad y a valorar con criterios de justicia los distintos litigantes en un conflicto, en suma, a combinar de manera inteligente los ingredientes que tiene entre manos para ofrecer un producto de calidad.
Finalmente, con el sentido del humor el buen docente es capaz de solventar los obstáculos más difíciles. Se trata de ofrecer la cara más humana de la que es capaz. El sentido del humor no es una terapia o un refugio para el más estresado, sino una auténtica manera de ser, un rasgo que distingue al hábil del torpe. A medio camino entre los que tratan los asuntos con absoluta seriedad y los que se lo toman todo con ligereza, entre la profundidad y la superficialidad, el sentido del humor permite adoptar un punto de vista alternativo, curioso, paradójico para encarar los temas. El profesor con sentido del humor sabe relativizar las cosas, no tanto para divertir a los alumnos sino para conectar con ellos.