Des de la desconfiança: avaluació, simplificació i... privatització

(A propòsit de la xerrada a l'Institut Fort Pius, de Barcelona: "El futur de l'escola i l'escola del futur", 11/3/2015)

(Entrada o sortida, com més us agradi, al pati de l'Institut Fort Pius)
En els temps que corren, sembla clar que aventurar-nos a parlar de l'escola que vindrà és un risc. La manca de relats culturals sòlids, de models econòmics infalibles i de marcs polítics indiscutibles, no ajuden a donar pistes sobre aquest futur. Altrament, la nostàlgia de les seguretats no és només d'ara: "Si busco una fórmula pràctica per a definir l'època d'abans de la Primera Guerra Mundial, l'època en què vaig créixer, espero haver trobat la més concisa dient que va ser l'edat d'or de la seguretat" (Stefan Zweig, El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Ed. Quaderns Crema).
Sobre el futur de l'escola, els vaticinis són de tota mena: des dels apocalíptics, que li neguen cap possibilitat (que si el homeschooling resoldrà els mals de l'escola, que tot és a internet, etc.), als integrats, que hi veuen una metamorfosi radical (aneu al llibre coordinat per Francesc Imbernon, Pensando en el futuro de la educación. Una nueva escuela para el siglo XXII. Ed. Graó). Alguns auguris sobre l'escola del futur apunten a tres aspectes que, mirats en conjunt, responen a un procés de revisió profunda del model que tenim actualment.
Tant les indicacions de l'OCDE, com de la UE, com també els avisos que arriben des de plataformes que diuen preocupar-se per l'educació, com WISE (Qatar Foundation), incrementen la pressió sobre l'escola i els seus professionals per millorar els resultats, mesurats en clau acumulativa. PISA en seria l'exemple més clar.
L'enquesta de WISE, a 645 personalitats mundials de l'educació, aporta un panorama de l'escola del 2030 força diferent de l'actual, que podríem resumir en tres paraules: més avaluació, més simplificació dels currículums, més aportació privada.
La rendició de comptes ha inundat el debat educatiu, més que no pas la qualitat real del servei que s'hi ofereix. Limitada a mesurar resultats acumulatius ("els coneixements bancaris", en termes de Freire), que sovint tenen poc o gens relació amb el món real, l'avaluació externa introdueix un element de distorsió important quan es planteja des de la desconfiança. La LOMCE n'és una mostra.
D'altra banda, aquesta limitació (en una hora no es poden avaluar competències, encara menys en examens de resposta múltiple), reduïda a algunes capacitats o continguts (llengua, mates, ciències), acaba empobrint currículums i deixant en segon pla, com a matèries de segona, aquelles que no són motiu d'avaluació externa (arts, educació física, etc.).
Però l'avaluació externa implica un fenomen que l'enquesta resumeix molt gràficament: la font principal de finançament seran les famílies, en detriment dels estats, i les corporacions privades (congregacionals, fundacions, amb vocació social, etc.). La pèrdua de confiança pels sistemes públics d'educació, juntament amb l'obsessió malaltissa pels resultats acadèmics (que no educatius), impliquen més pressió a les famílies per assumir els costos de l'escola, preocupades, com és natural, per la "millor educació".
Per suposat, aquest model no necessita escoles ("From bricks to clicks") i, segurament, menys docents, reconvertits en autors de materials online.
Però el futur és obert.

Share:

0 comentarios