Quatre mirades sobre l'educació: amb il·lusió (tot i el desgast)

(A propòsit d’una xerrada a l’Escola Gravi, escola cooperativa, de Barcelona)

Quan fem un cop d’ull als moviments que s’estan produint en l’escena internacional en temes educatius, ens podem adonar que responen a quatre mirades ben diferents sobre l’estat de l’educació que impliquen sengles vies de solució. Per dir-ho en poques paraules, ens movem entre una mirada desconfiada; una mirada confiada però amb reserves; una mirada il·lusionada (sí, encara), i una mirada desil·lusionada.
Una mirada desconfiada és aquella que centra el seu diagnòstic en la crisi de l’educació, en la crisi de l’autoritat del docent, en la convicció que l’escola no se’n surt i no se’n sortirà i que cal solucions radicals des de fora. No qüestiona el sistema social, econòmic i polític que explicaria la situació de l’escola, sinó que responsabilitza únicament els seus protagonistes (professorat, sobretot) dels mals del sistema. La solució és clara, cal recuperar models anteriors, sempre millors, en un exercici de replegament i de recuperació de privilegis perduts, que se sol concretar en reformes integrals del sistema.
Una mirada confiada però amb reserves parteix de l’anàlisi dels mals resultats del sistema, mesurats en termes de rendiment acadèmic (proves PISA o de competències bàsiques, per exemple), d’abandonament escolar i d’altres. Les propostes, també des de fora del sistema, se centraran a reformar allò que calgui, allò que es demostra insuficient (no es valora el que sí funciona), amb solucions tècniques específiques: el currículum, l’avaluació, la formació inicial de professorat, etc. Aquesta mirada amb reserves no s’ocupa dels debats polítics sobre les finalitats de l’educació i del paper de l’escola en la societat actual i, de fet, no qüestiona o no es planteja analitzar el context perquè les solucions s’han d’abordar en clau interna, però des de fora.
Una mirada il·lusionada, tot i el desgast d’aquest mot, sorgeix de dins del sistema amb la convicció que l’educació té una funció primordial en el desenvolupament de les persones i que l’escola és una eina important de canvi social. La renovació pedagògica se sosté sobre aquesta mirada i, tot i que sovint es pot quedar limitada a les quatre parets de l’aula, entronca amb els principis de la innovació disruptiva ja que aprofita la base actual de l’escola per generar canvis des de dins, en una mena de trencament disruptiu del model existent. Les pedagogies lentes, de classes invertides, i altres propostes semblants amb altres nomes poden ser ubicades en aquest paquet. Fa una crítica al sistema social, econòmic i polític, que no qüestiona en profunditat, però no és la seva prioritat.
Una mirada desil·lusionada, però enèrgica i gens escèptica sobre el potencial de l'educació, parteix del diagnòstic que el sistema ha col·lapsat i proposa alternatives radicals que només són possibles fora d’aquest sistema. Per suposat, hi ha un qüestionament profund del sistema social, econòmic i polític, en qui no confia gens per generar canvis positius, i se n’allunya tan com pot. Dues línies s’obren en aquest capítol: les escoles alternatives o lliures, i l’escola a casa, amb diferents graus d’intensitat. El que tenen en comú és la voluntat d’erigir-se com a propostes tangencials (les primeres, que volen canviar el sistema) o paral·leles (les segones, perquè no es plantegen canviar-lo).
Per suposat queden fora d’aquestes mirades els escèptics, conformistes i rebotats amb el món que solen inundar blogs i cartes al director dels diaris, sovint sense cap mena de repercussió pràctica.
En resum, ens movem en dos eixos, el de la confiança-desconfiança i el de la il·lusió-desil·lusió, que ajuden a explicar moltes de les decisions que avui es prenen en educació. Tenim exemples propers. La LOMCE és una aliança estratègica entre els primers i els segons. Parteix d’una desconfiança absoluta en els professionals de l’educació i proposa reformes específiques com a solucions tècniques en temes concrets: canvis curriculars de signe retrògrad (segmentació de les àrees, eliminació de les competències, religió, etc.); model d’avaluació que pivota sobre les proves externes o revàlides (i ignorant del tot l’avaluació interna); sistema de gestió gerencial de centres (i eliminació del model de gestió democràtica amb participació de la comunitat educativa), etc.
A l'Escola Gravi em van assegurar que es mouen en base a la tercera de les mirades exposades.

Share:

0 comentarios