Reforma educativa i expectatives electorals

(A propòsit de la classe de Pedagogia Internacional, sobre reformes educatives al món)

Una de les incògnites que els pròxims mesos poden quedar desvetllades fa referència al futur de la LOMCE. La majoria de les forces polítiques de l'oposició amb representació al parlament espanyol han assegurat que, en cas de pèrdua de majoria absoluta del Partit Popular, estan disposats a promoure la retirada de la llei. L'acord de derogació, signat el juliol de 2013 per tota l'oposició menys UPyD, compromet els signants, però l'aparició de Podemos i la probable representació parlamentària de Ciudadanos obliga a revisar les previsions cara a possibles aliances que determinaran les polítiques educatives. Podríem especular (i apostar a favor) amb la més que probable alineació de Podemos amb els que pretenen derogar la llei, atesa la seva defensa del model públic, com també podem aventurar el posicionament de Ciudadanos amb les tesis neoliberals i gerencialistes que han impregnat la LOMCE.
Com va detallar de manera esplèndida Michael Apple el 2001, referit a la política educativa als EUA, la dreta conservadora ha aconseguit encandilar els més despistats però sobretot ha permès posar en sintonia quatre corrents ideològics que semblaven contraposats. En el seu llibre Educating the "right" way (publicat en espanyol per Paidós amb el ben aconseguit títol de Educar "como Dios manda"), Apple relata com l'educació ha estat un camp de batalla política que, amb la presidència de George W. Bush, ha viscut un procés de privatització i mercantilització com mai s'havia vist.
De manera resumida, Apple explica la confluència d'interessos de quatre corrents ideològics: neoliberals, neoconservadors, populistes religiosos i gerencialistes. El sotmetiment de l'escola als regnes del mercat, promogut pels primers defensors que l'escola és un producte comercial més, ha estat ben acollit pels segons, que han perseguit la "recuperació" de models anteriors basats en l'ordre i la disciplina, perfectament assumibles pels tercers, que reivindicaven una educació dictada per valors religiosos, i administrada pels darrers, amb les seves propostes de rendició de comptes amb criteris meritocràtics.
Les eines són ben conegudes: finançament públic basat en proves externes (testing); establiment d'estàndards (Common Core) que permetin l'avaluació; lliure elecció de centre educatiu per mitjà del xec escolar (vouchers); obertura de centres privats subvencionats (charter schools) emplaçats (co-location) en les mateixes instal·lacions que els públics; remuneració de mestres en base a resultats (merit pay), que dóna com a resultat establiment de rànquings i competició entre escoles per captar estudiants i famílies.
Diane Ravitch ha anat més enllà que Apple i admet que aquestes polítiques no són exclusives de la dreta conservadora. Amb un suport destacat dels lobbies més importants, la política de l'administració demòcrata d'Obama, amb el seu programa Race to the Top (2009), ha continuat i aprofundit el No Child Left Behind signat per Bush (2001).
Doncs bé, l'anàlisi es pot traslladar perfectament a la base ideològica del govern Rajoy i de la LOMCE. L'aliança de neoliberals (Guindos), neoconservadors (Gallardón), populistes religiosos (Fernández Díaz i Báñez) i gerencialistes (Wert i Montoro) ha teixit una xarxa que ha sabut encastar opcions aparentment tan variades dins del mateix arc ideològic i també han aconseguit captar alguns "despistats". La mostra més clara ha estat la LOMCE i el fracàs més sonat, la llei d'avortament.
Per tant, en relació amb el futur de la LOMCE, queda per veure quina decisió prendran partits situats a l'òrbita liberal:  CDC, Unió Democràtica, PNV, i sobretot Ciudadanos. L'esperança de pèrdua de majoria absoluta del Partit Popular pot quedar en no res en el cas d'una presència important de Ciudadanos i una recol·locació de CDC i UDC després de les autonòmiques, i l'acord signat el 2013 pot quedar en paper mullat, atesa la tradicional manca de compliment d'aquesta mena d'acords.

Share:

0 comentarios