Cal fer política educativa i no política de l'educació

(A propòsit de l'entrevista amb Josep Cuní, a 8aldia, el 16 de juny de 2015)

L’aprovació de la LOGSE, el 1990, va significar el punt de partida per a la lluita partidista en educació. Avalada per una àmplia majoria parlamentària i un ampli consens de la comunitat educativa (sempre difícil de mesurar, dit de passada), el partit majoritari de l’oposició va optar per desmarcar-se’n amb arguments poc convincents.
La llei havia allargat l’escolaritat obligatòria fins als 16 anys (a França, per exemple, aquesta mesura s’havia pres el 1959, 31 anys abans), amb una estructura semi-comprensiva a secundària bàsica (a mitges del que començaven a fer els sistemes educatius de referència europeus), i donava una incipient autonomia pedagògica als centres educatius, amb una arquitectura curricular que marcava uns mínims i que deixava la concreció del currículum a càrrec dels equips docents. En poques paraules, s’alineava amb el que s’estava imposant a Europa i que organismes poc sospitosos de revolucionaris, com l’OCDE, començaven a defensar.
Amb tot, el Partit Popular va iniciar una batalla de desprestigi, beneït per la cúpula episcopal, que centrava les seves crítiques precisament en els aspectes que hem esmentat i, tot i que la llei havia mantingut i reforçat la doble xarxa pública-privada i garantia la llibertat d’elecció de centre, reclamacions de la dreta, no va abandonar la voluntat de modificar-la quan arribés al poder. En la primera ocasió que va tenir, el 2002, aprovava la LOCE (llei de qualitat de l’educació), que va ser tombada per la nova victòria socialista el 2004. Però la va ressuscitar el 2014 amb la LOMCE (novament hi apareix la paraula “qualitat” en el títol de la llei), que va tenir el privilegi de ser rebutjada per tota l’oposició parlamentària, per les comunitats autònomes no governades pel Partit Popular i per la pràctica totalitat de la comunitat educativa, llevat d’algun sindicat de professorat alineat amb les tesis conservadores. Per suposat, un canvi de signe polític a Espanya a la tardor pot enviar l’actual llei al bagul dels records, un anticip del qual el tenim amb la pèrdua de poder dels populars amb les recents eleccions autonòmiques, com ja ha declarat la consellera Rigau.
Com sabem, per aquesta llei, més qualitat significa més proves, en forma d’exàmens externs al final de les etapes crucials, que revalidaven la feina feta a les escoles. Però la llei s’oblidava de la formació del professorat, de la competència digital i en llengües estrangeres dels alumnes, dels aspectes emocionals de l’educació i, per suposat, retornava l’escola a una arquitectura curricular centralista (sense marge de maniobra per als equips docents, gràcies també a les proves externes), tot bandejant el model per competències, reclamat també per organismes encara no sospitosos de revolucionaris, com l’OCDE o la Comissió Europea. Per suposat, amb la benedicció corresponent, recuperava la presència obligatòria de la religió i permetia el finançament d’escoles que segreguen per sexes, una pràctica ideològica que encara no ha demostrat la seva vàlua pedagògica.
En aquests 25 anys, per tant, la política ha fet ús de l’educació i no ha fet política educativa. Ens han faltat polítics, a dreta i esquerra, amb una mirada prospectiva, a llarg termini, que realment plantegessin autèntiques polítiques educatives basades en el consens i en el desenvolupament d’un sistema educatiu que estigués al marge del debat partidista. Sembla clar que s’imposa un model educatiu basat en la proximitat i la flexibilitat, que eviti que aquell que dicta la política educativa sigui el mateix que fa d’empresari de l’ensenyament (a Catalunya, el 70% del professorat és contractat per l’Administració pública), i que la responsabilitat política recaigui en el Parlament i no en el Govern.
Quan comenci el nou curs en tornarem a parlar.

En tiempos de exámenes. Una prueba también para los docentes

(A propósito de mi intervención en el programa de radio "Gente despierta", en Radio Nacional de España, 10 junio 2015)

Estos días miles y miles de estudiantes están pasando por exámenes finales donde se juegan parte del curso. Ante un examen, lo habitual es pensar en nervios, en ansiedad, incluso en anécdotas de todo tipo, desde los procedimientos usados para incrementar la atención en estos días hasta los más sofisticados sistemas de copiar. Pero un tema que suele olvidarse es que estos días también se "examinan" los docentes. Como se interroga Salvaoret, "docente inquieto con ganas de aprender", cuando los resultados de las pruebas son flojos la mirada debe dirigirse a uno mismo para descubrir lo que ha pasado, dónde hemos errado como docentes.
Un planteamiento educativo centrado en el alumno no significa que nos olvidemos de nuestra responsabilidad en el proceso de aprendizaje. Es claro que el responsable último siempre será el alumno, que decidirá hasta donde quiere llegar, pero eso no debe olvidar la función del docente como guía e inspirador de ese proceso. 
Ante los exámenes externos, además, como el de la selectividad, o los que empiezan a proliferar para medir todo tipo de competencias, incluidos los PISA, aparece incluso otro ingrediente. La sensación de no quedar mal ante terceros, de demostrar que aquí hacemos las cosas bien, y que estas pruebas vendrán a corroborar (o no) los esfuerzos llevados a cabo, supone incrementar la presión sobre el docente.
Una de las conclusiones que sacamos estos días es que, esto de calificar para evaluar, es quizás los más pesado de toda la tarea docente. Cuando los pedagogos se inventaron eso de la evaluación continua, seguramente también se querían quitar de encima esa presión de jugarlo todo una carta, no tanto pensando en los alumnos sino en ellos mismos. O quizás no, y eso de la evaluación continua, cuando se dan las condiciones materiales adecuadas, puede ser una buena cosa.