Educació en temps electorals: mala cosa

Que l’educació és una peça clau de qualsevol societat és un axioma poc discutible. Que els polítics, homes i dones, fan de la millora de l’educació una de les seves promeses més transcendentals abans d’unes eleccions, no és cap descobriment. Que quan arriben als càrrecs, se n’obliden, també és poc discutible i no és cap descoberta.
La sorpresa, o potser no tant, és que aquestes eleccions no són una bona ocasió per parlar d’educació. No ho és pel caràcter que tots plegats li han donat a la contesa, però tampoc ho és per les ofertes sobre el tema ni pel nivell que estan demostrant els representants respectius en els debats temàtics convocats fins avui: ni el de CCOO, ni el de la ILP, ni el de la FAPAC. I és que no és seriós participar en un debat electoral sobre educació com qui parla de l’escola del fill a la cua del pa. Aquesta és la sensació general, amb honroses excepcions, del que s’ha demostrat fins ara.
No es tracta, en aquest post, de destacar el que proposen les candidatures, amb més o menys encert, en els respectius programes electorals. L’objectiu és més modest i resumirem impressions subjectives, molt marcades sens dubte per la capacitat de convicció de cada ponent i per la mecànica dels debats. Els comentaris següents ho són sobre els debats celebrats per CCOO i FAPAC. El de la ILP, el podeu resseguir directament per Youtube. En aquest darrer només hi van participar quatre candidatures: la CUP, Catalunya Sí que es Pot, Ciutadans i PSC. Junts pel Sí va decidir no anar-hi, Unió Democràtica no tenia ningú disponible i el PP ni va contestar. En el debat de CCOO també va prendre la paraula un representant de la candidatura Recortes Cero-El Verds, que òbviament es va queixar per no haver estat convidat, ni a aquell ni a altres debats. La seva aportació no va aportar novetats.
Els debats van ser poc útils però educats. La correcció va ser la tònica general, trencada un breu instant en el debat de la FAPAC pel candidat de Junts pel Sí, d'ERC, que va demostrar una dosi d’impertinència inesperada en aquell debat (per cert, no trobo les 8 pàgines sobre educació que va dir al seu programa electoral). Anava molt sobrat, segurament com tota la candidatura, sabedors que ho tenen guanyat, i massa professoral. No es pot donar lliçons quan es vol defensar allò que no té defensa: l’eslògan de campanya (“barracons no, aules sí”) fa plorar per la tristesa que representa. L’escut de l’estat propi amaga la manca d’idees i la voluntat de no passar comptes, una estratègia demostrada en els tres debats per part d’aquesta candidatura: en el de CCOO, amb una representant preparada, de CDC, però poc convincent, que exhibia una hipocresia gens modesta per repetir el mantra: sense estat propi no farem res. Algú va recordar que l’estat propi no garanteix la independència, com li ha passat a Grècia, on la troica arriba a exigir unes determinades ràtios a les aules a canvi del rescat. A banda de voler aprofundir la LEC, una llei més caducada que la LOMCE, vista la seva poca utilitat, i de recordar que Espanya ens roba, cap autocrítica i seguidisme de la feina feta. Ara bé, volen recuperar el Pacte Nacional per l’Educació i treure-li la pols. L’amalgama política que integra la llista els impedeix anar més enllà i com que saben que tornaran a governar, ni han de passar comptes ni han de fer propostes. Ho tenen guanyat de carrer.
Quant a la resta de candidatures, hi ha de tot. Molta proximitat en diagnòstics entre la CUP i Catalunya Sí que es Pot. Més contundent aquest amb la crítica a l’herència rebuda i clarificador en les propostes: normativa inadequada, retallades ideològiques, prioritat sobre la pública, elevar la inversió al 6% del PIB; pla de xoc contra l’abandonament escolar des d’una òptica social i no educativa; retallades sí, però al frau fiscal i a les partides oneroses. Semblava un programa electoral.
Tot i la coincidència en els diagnòstics, els de la CUP es van mostrar menys implacables amb les crítiques i més plans en les solucions: desobediència i assemblees per decidir el model. Les utopies necessiten anar més enllà dels eslògans de samarreta i potser la convicció que no governaran els fa agosarats. Poca cosa més. O potser sí, posar-nos als nivells dels països de l'OCDE (en boca de la CUP sonava estrany).
És la mateixa sensació que produeix la resta de representants: estranyesa i misèria. Potser la de Ciutadans es va mostrar una mica més despistada que la resta: llibres de text gratuïts per resoldre les desigualtats (costa de trobar la relació); un MIR per avaluar al professorat (es va confondre, segur); valors constitucionals (però integrat a assignatures de ciències socials; poca novetat); incapaç de donar xifres en inversió educativa (perillós, perquè si governen d’aquí quatre dies a Espanya...), i defensa del model lingüístic per evitar la segregació (seguia despistada però aplaudida per la del PP, que li va recordar els suposats èxits del model Aguirre a Madrid, encara pendent d’una avaluació amb rigor).
Unió Democràtica de Catalunya baixava del cel: no hi ha dret a les retallades. Però va mantenir la dignitat: família i escoles concertades. UDC pateix una amnèsia nostàlgica, provocada per tants anys de coalició repressora, que els dóna una desimboltura extravagant, com la de la monja que penja els hàbits (amb perdó). Potser ja no recorden la llista de consellers d’educació que ha tingut el seu partit, potser han oblidat que fins fa un mes eren responsables de les decisions de govern dels darrers cinc anys (i de les dues dècades anteriors al tripartit), potser no tenen clar on són ni on seran (aquí el de CiU-ERC va ser desagradable quan li va anticipar la seva probable condició d’extraparlamentari a partir del 27). Aquest descobriment sobtat de la llibertat és molt perillós: que cada centre decideixi si vol fer la sisena hora. Ja ho sabem: l’adolescència és temerària per definició.
Tampoc els representants del Partit Popular van aportar res de nou. Van voler donar lliçons amb un cinisme irresponsable amb les consignes de rigor: l’educació, paret mestra de la societat; tenim un sistema educatiu entumit, però que està prou bé (no s’han llegit el preàmbul de la LOMCE; no s’han llegit la LOMCE); els sistemes orientals triomfen als rànquings gràcies a les famílies (al que paguen les famílies, volia dir per completar les hores extres que han de fer els fills per aprovar els exàmens), i que les esquerres baixen el nivell perquè ningú es quedi enrere mentre que les dretes avaluen resultats. En un sobtat atac de sinceritat van reconèixer que tots els que han governant, ells inclosos, han retallat a la bressol i que és curiós que ara tots fan propostes per a la bressol. També van recordar que Madrid i Balears, amb balances fiscals semblants a Catalunya, inverteixen més educació, i que no podem quedar-nos a la cua de les comunitats autònomes. Més metralla per als independentistes.
I falta la representant del PSC. Poca cosa a dir. Previsible i poc original en les propostes: desplegament de la LEC, prioritzar la pública, arribar al 6% de PIB. D’acord amb la tònica general del partit, mostrava dificultats per col·locar un discurs diferenciat de la resta però no va ser gens incisiva amb el llegat d’aquests cinc anys, una manca de convicció que potser prové de les minses possibilitats de poder incidir en les polítiques reals a partir del 28S.
El balanç és decebedor. L’educació es mereix molt més del que ens està oferint aquesta campanya electoral i no és seriós presentar-se a un debat sense aportar res i amb poca preparació. O potser sí i això només és un símptoma, amb uns representants polítics sense idees noves i resolutives i incapaços de mirar a llarg termini, només preocupats per esgarrapar vots el 27S. O potser no som davant d’unes eleccions i això és una altra cosa. Que les urnes ens agafin confessats.

La llarga ombra de la LOMCE

Aquest podria ser el darrer curs de vigència de la LOMCE. O podria ser el curs de la seva lenta agonia. Però també pot passar que els qui guanyin les eleccions, aquí o allà, ara o demà passat, li apliquin una teràpia de reanimació i la revifin. Encara no ho sabem. Però el que podem témer és que les seves subtils conseqüències, fruit d’una sòlida base ideològica, comencin a notar-se, tot i la seva derogació, perquè respon a unes dinàmiques de fons d’abast internacional.
Els fonaments de la LOMCE han estat més o menys debatuts des que vam conèixer els primers esborranys: recentralització, uniformització i privatització dels béns públics. La LOMCE va gosar trencar el pacte de la Transició que havia posat les bases d’un canvi en el sistema educatiu per adaptar-lo al marc democràtic i plurinacional.
Precisament, els passos donats per aproximar les decisions educatives al nivell més proper als centres educatius, tímidament plantejades a la LODE i la LOGSE, es van començar a invertir amb la reapropiació d’atribucions per part del govern central a la LOMCE, i han adoptat una deriva neoliberal amb el model que s’ha seguit d’autonomia de centres: ni les escoles són sobiranes en les seves decisions, ara que el mot està de moda, ni ningú ha plantejat, ni aquí ni allà, omplir els ajuntaments de poder de decisió en matèria educativa. La recentralització s’acompanya d’aquesta tramposa autonomia de centres, sense atribucions rellevants, que alimenten una privatització encoberta, sempre a canvi d’unes lògiques exigències en forma de proves externes, que han de permetre saber si assolim els objectius desitjats.
Però el mal més profund que provoca un text com la LOMCE és la recuperació de models pedagògics superats. L’emergència, els darrers anys, d’un munt d’iniciatives educatives sorgides des de baix posa de manifest que no cal una llei per canviar l’educació i que les ganes de canviar i innovar superen qualsevol cotilla legal. No es tracta d’això.
El moviment que genera la LOMCE és el mateix que en el seu dia va provocar la reacció a la LOGSE, quan partia del convenciment que el docent és un professional que pren decisions. Davant d’això, la caverna pedagògica es va encarregar de recordar que això no funciona així i que el docent és un treballador que es limita a complir ordres i instruccions que li vénen de dalt, i que el mal prové de la inadequació d'aquestes ordres i instruccions.
Precisament, el que estem veient en les iniciatives pedagògiques exitoses és que la implicació del docent és l’element clau per al seu èxit i que els intents de restaurar pedagogies caduques només pretenen acotar encara més la capacitat de maniobra del docent. El problema no és canviar les lleis cada quatre anys sinó perdre el sentit i el significat de l'educació en el dia a dia.
Ara que comença un nou curs, carregat de sorpreses, no perdem de vista les ombres.

L’educació i el 27S: caminar sense crosses

El 27 de setembre es decidiran moltes coses, sens dubte, que potser clarifiquen el panorama polític i mediàtic per als mesos següents. Però només per a uns quants mesos, com uns i altres no es cansen de repetir. Malauradament, un altre cop, les eleccions al Parlament del 27 de setembre no serviran per decidir res en educació, o gairebé res, perquè el miratge de la sobirania educativa també plana en moltes declaracions.
A tres setmanes de la cita electoral, encara és hora que la candidatura amb més possibilitats de formar govern, a tenor de les enquestes, expliqui el model educatiu de la societat que té en ment. No és passar l’arada davant dels bous descriure els fonaments que inspiren el model social, i així ho ha interpretat també l’ANC, en les decebedores Bases de Gramenet: Bases per a l’educació i la cultura de la república catalana.
Potser la mateixa estructura orgànica de l’ANC ha obligat a publicar un document que aplega cultura i educació, però aquesta fusió acaba arrossegant els mateixos problemes que quan barregem educació i economia, o ocupació, o creixement social. És una relació que sol desembocar, a la pràctica, en una dependència asimètrica on l’educació acaba tenint un paper secundari, subsidiari, ja que mai la cultura, o l’economia, o el mercat laboral, o el desenvolupament social se sotmeten a les voluntats del món educatiu. A hores d’ara, l’educació té sentit en si mateixa, sense haver de recórrer a cap crossa externa: educar no és més (ni menys) que buscar el màxim potencial de cadascú. Però això no significa que l’educació se’n desentengui, del context social i cultural, i més aviat ha de bregar precisament amb aquestes constriccions, i moltes altres, per fer-se veure.
Aquesta és l’opció que pren l’article del professor Enric Roca, al Punt Avui de 29 d’agost, que podem compartir en la forma i en el fons però no pas en el procediment. Certament no cal esperar el desenllaç del procés sobiranista per dibuixar un altre model educatiu, però per ser rigorosos caldrà abans fer un diagnòstic del que tenim. És conegut que patim un endarreriment estructural en educació, amb el franquisme com a màxim responsable, i també és conegut que la sobirania educativa no ha estat plena en aquest temps tot i que el marge de maniobra no ha estat prou aprofitat pels successius governs de la Generalitat.
Però no ens penséssim que assolir un estat propi hagi de significar que obtindrem una plena sobirania educativa l’endemà de la independència. Llegiu, si més no, la vuitena proposta de l’ANC, i entendreu que la dependència de l’OCDE, promotors dels informes PISA, la tenim més integrada del que ens pensem. En poques paraules, no passem l’arada abans dels bous, siguem capaços d’avaluar amb rigor el que hem assolit i posem les bases d’on volem anar però sense crosses.