Enric Prats

Que l’educació és una peça clau de qualsevol societat és un axioma poc discutible. Que els polítics, homes i dones, fan de la millora de l’educació una de les seves promeses més transcendentals abans d’unes eleccions, no és cap descobriment. Que quan arriben als càrrecs, se n’obliden, també és poc discutible i no és cap descoberta. La sorpresa, o potser no tant, és que aquestes eleccions no són una bona ocasió per parlar d’educació. No ho és pel caràcter que tots plegats li han donat a la contesa, però tampoc ho és per les ofertes sobre el tema ni pel nivell que estan demostrant els representants respectius en els debats temàtics convocats fins avui: ni el de CCOO, ni el de la ILP, ni el de la FAPAC. I és que no és seriós participar en un debat electoral sobre educació com qui parla de l’escola del fill a la cua del pa. Aquesta és la sensació general, amb honroses excepcions, del que s’ha demostrat fins ara. No es tracta, en aquest post, de destacar el que proposen les candidatures

Aquest podria ser el darrer curs de vigència de la LOMCE. O podria ser el curs de la seva lenta agonia. Però també pot passar que els qui guanyin les eleccions, aquí o allà, ara o demà passat, li apliquin una teràpia de reanimació i la revifin. Encara no ho sabem. Però el que podem témer és que les seves subtils conseqüències, fruit d’una sòlida base ideològica, comencin a notar-se, tot i la seva derogació, perquè respon a unes dinàmiques de fons d’abast internacional. Els fonaments de la LOMCE han estat més o menys debatuts des que vam conèixer els primers esborranys: recentralització, uniformització i privatització dels béns públics. La LOMCE va gosar trencar el pacte de la Transició que havia posat les bases d’un canvi en el sistema educatiu per adaptar-lo al marc democràtic i plurinacional. Precisament, els passos donats per aproximar les decisions educatives al nivell més proper als centres educatius, tímidament plantejades a la LODE i la LOGSE, es van començar a invertir amb la

El 27 de setembre es decidiran moltes coses, sens dubte, que potser clarifiquen el panorama polític i mediàtic per als mesos següents. Però només per a uns quants mesos, com uns i altres no es cansen de repetir. Malauradament, un altre cop, les eleccions al Parlament del 27 de setembre no serviran per decidir res en educació, o gairebé res, perquè el miratge de la sobirania educativa també plana en moltes declaracions. A tres setmanes de la cita electoral, encara és hora que la candidatura amb més possibilitats de formar govern, a tenor de les enquestes, expliqui el model educatiu de la societat que té en ment. No és passar l’arada davant dels bous descriure els fonaments que inspiren el model social, i així ho ha interpretat també l’ANC, en les decebedores Bases de Gramenet: Bases per a l’educació i la cultura de la república catalana . Potser la mateixa estructura orgànica de l’ANC ha obligat a publicar un document que aplega cultura i educació, però aquesta fusió acaba arrossega