Que l’educació és una peça clau de qualsevol societat és un axioma poc discutible. Que els polítics, homes i dones, fan de la millora de l’educació una de les seves promeses més transcendentals abans d’unes eleccions, no és cap descobriment. Que quan arriben als càrrecs, se n’obliden, també és poc discutible i no és cap descoberta. La sorpresa, o potser no tant, és que aquestes eleccions no són una bona ocasió per parlar d’educació. No ho és pel caràcter que tots plegats li han donat a la contesa, però tampoc ho és per les ofertes sobre el tema ni pel nivell que estan demostrant els representants respectius en els debats temàtics convocats fins avui: ni el de CCOO, ni el de la ILP, ni el de la FAPAC. I és que no és seriós participar en un debat electoral sobre educació com qui parla de l’escola del fill a la cua del pa. Aquesta és la sensació general, amb honroses excepcions, del que s’ha demostrat fins ara. No es tracta, en aquest post, de destacar el que proposen les candidatures