Educació en temps electorals: mala cosa

Que l’educació és una peça clau de qualsevol societat és un axioma poc discutible. Que els polítics, homes i dones, fan de la millora de l’educació una de les seves promeses més transcendentals abans d’unes eleccions, no és cap descobriment. Que quan arriben als càrrecs, se n’obliden, també és poc discutible i no és cap descoberta.
La sorpresa, o potser no tant, és que aquestes eleccions no són una bona ocasió per parlar d’educació. No ho és pel caràcter que tots plegats li han donat a la contesa, però tampoc ho és per les ofertes sobre el tema ni pel nivell que estan demostrant els representants respectius en els debats temàtics convocats fins avui: ni el de CCOO, ni el de la ILP, ni el de la FAPAC. I és que no és seriós participar en un debat electoral sobre educació com qui parla de l’escola del fill a la cua del pa. Aquesta és la sensació general, amb honroses excepcions, del que s’ha demostrat fins ara.
No es tracta, en aquest post, de destacar el que proposen les candidatures, amb més o menys encert, en els respectius programes electorals. L’objectiu és més modest i resumirem impressions subjectives, molt marcades sens dubte per la capacitat de convicció de cada ponent i per la mecànica dels debats. Els comentaris següents ho són sobre els debats celebrats per CCOO i FAPAC. El de la ILP, el podeu resseguir directament per Youtube. En aquest darrer només hi van participar quatre candidatures: la CUP, Catalunya Sí que es Pot, Ciutadans i PSC. Junts pel Sí va decidir no anar-hi, Unió Democràtica no tenia ningú disponible i el PP ni va contestar. En el debat de CCOO també va prendre la paraula un representant de la candidatura Recortes Cero-El Verds, que òbviament es va queixar per no haver estat convidat, ni a aquell ni a altres debats. La seva aportació no va aportar novetats.
Els debats van ser poc útils però educats. La correcció va ser la tònica general, trencada un breu instant en el debat de la FAPAC pel candidat de Junts pel Sí, d'ERC, que va demostrar una dosi d’impertinència inesperada en aquell debat (per cert, no trobo les 8 pàgines sobre educació que va dir al seu programa electoral). Anava molt sobrat, segurament com tota la candidatura, sabedors que ho tenen guanyat, i massa professoral. No es pot donar lliçons quan es vol defensar allò que no té defensa: l’eslògan de campanya (“barracons no, aules sí”) fa plorar per la tristesa que representa. L’escut de l’estat propi amaga la manca d’idees i la voluntat de no passar comptes, una estratègia demostrada en els tres debats per part d’aquesta candidatura: en el de CCOO, amb una representant preparada, de CDC, però poc convincent, que exhibia una hipocresia gens modesta per repetir el mantra: sense estat propi no farem res. Algú va recordar que l’estat propi no garanteix la independència, com li ha passat a Grècia, on la troica arriba a exigir unes determinades ràtios a les aules a canvi del rescat. A banda de voler aprofundir la LEC, una llei més caducada que la LOMCE, vista la seva poca utilitat, i de recordar que Espanya ens roba, cap autocrítica i seguidisme de la feina feta. Ara bé, volen recuperar el Pacte Nacional per l’Educació i treure-li la pols. L’amalgama política que integra la llista els impedeix anar més enllà i com que saben que tornaran a governar, ni han de passar comptes ni han de fer propostes. Ho tenen guanyat de carrer.
Quant a la resta de candidatures, hi ha de tot. Molta proximitat en diagnòstics entre la CUP i Catalunya Sí que es Pot. Més contundent aquest amb la crítica a l’herència rebuda i clarificador en les propostes: normativa inadequada, retallades ideològiques, prioritat sobre la pública, elevar la inversió al 6% del PIB; pla de xoc contra l’abandonament escolar des d’una òptica social i no educativa; retallades sí, però al frau fiscal i a les partides oneroses. Semblava un programa electoral.
Tot i la coincidència en els diagnòstics, els de la CUP es van mostrar menys implacables amb les crítiques i més plans en les solucions: desobediència i assemblees per decidir el model. Les utopies necessiten anar més enllà dels eslògans de samarreta i potser la convicció que no governaran els fa agosarats. Poca cosa més. O potser sí, posar-nos als nivells dels països de l'OCDE (en boca de la CUP sonava estrany).
És la mateixa sensació que produeix la resta de representants: estranyesa i misèria. Potser la de Ciutadans es va mostrar una mica més despistada que la resta: llibres de text gratuïts per resoldre les desigualtats (costa de trobar la relació); un MIR per avaluar al professorat (es va confondre, segur); valors constitucionals (però integrat a assignatures de ciències socials; poca novetat); incapaç de donar xifres en inversió educativa (perillós, perquè si governen d’aquí quatre dies a Espanya...), i defensa del model lingüístic per evitar la segregació (seguia despistada però aplaudida per la del PP, que li va recordar els suposats èxits del model Aguirre a Madrid, encara pendent d’una avaluació amb rigor).
Unió Democràtica de Catalunya baixava del cel: no hi ha dret a les retallades. Però va mantenir la dignitat: família i escoles concertades. UDC pateix una amnèsia nostàlgica, provocada per tants anys de coalició repressora, que els dóna una desimboltura extravagant, com la de la monja que penja els hàbits (amb perdó). Potser ja no recorden la llista de consellers d’educació que ha tingut el seu partit, potser han oblidat que fins fa un mes eren responsables de les decisions de govern dels darrers cinc anys (i de les dues dècades anteriors al tripartit), potser no tenen clar on són ni on seran (aquí el de CiU-ERC va ser desagradable quan li va anticipar la seva probable condició d’extraparlamentari a partir del 27). Aquest descobriment sobtat de la llibertat és molt perillós: que cada centre decideixi si vol fer la sisena hora. Ja ho sabem: l’adolescència és temerària per definició.
Tampoc els representants del Partit Popular van aportar res de nou. Van voler donar lliçons amb un cinisme irresponsable amb les consignes de rigor: l’educació, paret mestra de la societat; tenim un sistema educatiu entumit, però que està prou bé (no s’han llegit el preàmbul de la LOMCE; no s’han llegit la LOMCE); els sistemes orientals triomfen als rànquings gràcies a les famílies (al que paguen les famílies, volia dir per completar les hores extres que han de fer els fills per aprovar els exàmens), i que les esquerres baixen el nivell perquè ningú es quedi enrere mentre que les dretes avaluen resultats. En un sobtat atac de sinceritat van reconèixer que tots els que han governant, ells inclosos, han retallat a la bressol i que és curiós que ara tots fan propostes per a la bressol. També van recordar que Madrid i Balears, amb balances fiscals semblants a Catalunya, inverteixen més educació, i que no podem quedar-nos a la cua de les comunitats autònomes. Més metralla per als independentistes.
I falta la representant del PSC. Poca cosa a dir. Previsible i poc original en les propostes: desplegament de la LEC, prioritzar la pública, arribar al 6% de PIB. D’acord amb la tònica general del partit, mostrava dificultats per col·locar un discurs diferenciat de la resta però no va ser gens incisiva amb el llegat d’aquests cinc anys, una manca de convicció que potser prové de les minses possibilitats de poder incidir en les polítiques reals a partir del 28S.
El balanç és decebedor. L’educació es mereix molt més del que ens està oferint aquesta campanya electoral i no és seriós presentar-se a un debat sense aportar res i amb poca preparació. O potser sí i això només és un símptoma, amb uns representants polítics sense idees noves i resolutives i incapaços de mirar a llarg termini, només preocupats per esgarrapar vots el 27S. O potser no som davant d’unes eleccions i això és una altra cosa. Que les urnes ens agafin confessats.

Share:

0 comentarios