La llarga ombra de la LOMCE

Aquest podria ser el darrer curs de vigència de la LOMCE. O podria ser el curs de la seva lenta agonia. Però també pot passar que els qui guanyin les eleccions, aquí o allà, ara o demà passat, li apliquin una teràpia de reanimació i la revifin. Encara no ho sabem. Però el que podem témer és que les seves subtils conseqüències, fruit d’una sòlida base ideològica, comencin a notar-se, tot i la seva derogació, perquè respon a unes dinàmiques de fons d’abast internacional.
Els fonaments de la LOMCE han estat més o menys debatuts des que vam conèixer els primers esborranys: recentralització, uniformització i privatització dels béns públics. La LOMCE va gosar trencar el pacte de la Transició que havia posat les bases d’un canvi en el sistema educatiu per adaptar-lo al marc democràtic i plurinacional.
Precisament, els passos donats per aproximar les decisions educatives al nivell més proper als centres educatius, tímidament plantejades a la LODE i la LOGSE, es van començar a invertir amb la reapropiació d’atribucions per part del govern central a la LOMCE, i han adoptat una deriva neoliberal amb el model que s’ha seguit d’autonomia de centres: ni les escoles són sobiranes en les seves decisions, ara que el mot està de moda, ni ningú ha plantejat, ni aquí ni allà, omplir els ajuntaments de poder de decisió en matèria educativa. La recentralització s’acompanya d’aquesta tramposa autonomia de centres, sense atribucions rellevants, que alimenten una privatització encoberta, sempre a canvi d’unes lògiques exigències en forma de proves externes, que han de permetre saber si assolim els objectius desitjats.
Però el mal més profund que provoca un text com la LOMCE és la recuperació de models pedagògics superats. L’emergència, els darrers anys, d’un munt d’iniciatives educatives sorgides des de baix posa de manifest que no cal una llei per canviar l’educació i que les ganes de canviar i innovar superen qualsevol cotilla legal. No es tracta d’això.
El moviment que genera la LOMCE és el mateix que en el seu dia va provocar la reacció a la LOGSE, quan partia del convenciment que el docent és un professional que pren decisions. Davant d’això, la caverna pedagògica es va encarregar de recordar que això no funciona així i que el docent és un treballador que es limita a complir ordres i instruccions que li vénen de dalt, i que el mal prové de la inadequació d'aquestes ordres i instruccions.
Precisament, el que estem veient en les iniciatives pedagògiques exitoses és que la implicació del docent és l’element clau per al seu èxit i que els intents de restaurar pedagogies caduques només pretenen acotar encara més la capacitat de maniobra del docent. El problema no és canviar les lleis cada quatre anys sinó perdre el sentit i el significat de l'educació en el dia a dia.
Ara que comença un nou curs, carregat de sorpreses, no perdem de vista les ombres.

Share:

0 comentarios