L’educació i el 27S: caminar sense crosses

El 27 de setembre es decidiran moltes coses, sens dubte, que potser clarifiquen el panorama polític i mediàtic per als mesos següents. Però només per a uns quants mesos, com uns i altres no es cansen de repetir. Malauradament, un altre cop, les eleccions al Parlament del 27 de setembre no serviran per decidir res en educació, o gairebé res, perquè el miratge de la sobirania educativa també plana en moltes declaracions.
A tres setmanes de la cita electoral, encara és hora que la candidatura amb més possibilitats de formar govern, a tenor de les enquestes, expliqui el model educatiu de la societat que té en ment. No és passar l’arada davant dels bous descriure els fonaments que inspiren el model social, i així ho ha interpretat també l’ANC, en les decebedores Bases de Gramenet: Bases per a l’educació i la cultura de la república catalana.
Potser la mateixa estructura orgànica de l’ANC ha obligat a publicar un document que aplega cultura i educació, però aquesta fusió acaba arrossegant els mateixos problemes que quan barregem educació i economia, o ocupació, o creixement social. És una relació que sol desembocar, a la pràctica, en una dependència asimètrica on l’educació acaba tenint un paper secundari, subsidiari, ja que mai la cultura, o l’economia, o el mercat laboral, o el desenvolupament social se sotmeten a les voluntats del món educatiu. A hores d’ara, l’educació té sentit en si mateixa, sense haver de recórrer a cap crossa externa: educar no és més (ni menys) que buscar el màxim potencial de cadascú. Però això no significa que l’educació se’n desentengui, del context social i cultural, i més aviat ha de bregar precisament amb aquestes constriccions, i moltes altres, per fer-se veure.
Aquesta és l’opció que pren l’article del professor Enric Roca, al Punt Avui de 29 d’agost, que podem compartir en la forma i en el fons però no pas en el procediment. Certament no cal esperar el desenllaç del procés sobiranista per dibuixar un altre model educatiu, però per ser rigorosos caldrà abans fer un diagnòstic del que tenim. És conegut que patim un endarreriment estructural en educació, amb el franquisme com a màxim responsable, i també és conegut que la sobirania educativa no ha estat plena en aquest temps tot i que el marge de maniobra no ha estat prou aprofitat pels successius governs de la Generalitat.
Però no ens penséssim que assolir un estat propi hagi de significar que obtindrem una plena sobirania educativa l’endemà de la independència. Llegiu, si més no, la vuitena proposta de l’ANC, i entendreu que la dependència de l’OCDE, promotors dels informes PISA, la tenim més integrada del que ens pensem. En poques paraules, no passem l’arada abans dels bous, siguem capaços d’avaluar amb rigor el que hem assolit i posem les bases d’on volem anar però sense crosses.

Share:

0 comentarios