Aprendre de Lletres: literatura i pedagogia

(Inici del meu llibre Aprendre de Lletres: literatura i pedagogia, vides paral·leles, amb pròleg de Rafael Vallbona i epíleg de Conrad Vilanou)

 «De cop i volta li vingueren ganes d’escriure. 
Prou diuen que Eros estima l’oci i que per a l’oci ha nascut, 
però en aquell punt de la crisi 
l’excitació d’aquell home tocat d’amor 
cercava una sortida en l’expressió literària. 
El motiu li era gairebé indiferent.»

Thomas Mann, La mort a Venècia


No cal cap motiu aparent per educar, com no n’hi ha per escriure, segons deia Thomas Mann per referir-se al seu artista decadent. Fer créixer l’altre és una acció inseparable de la condició humana, que s’aconsegueix per la via educativa o la literària, segons com es miri, perquè l’una i l’altra ens empenyen. Si més no, aquest acostuma a ser-ne el resultat, a voltes sense voler-ho. Ja ho deia Nabokov, a qui no li agradava gaire l’obra de Mann: la bona literatura, a més de narració i màgia, conté una lliçó. L’educació té molt de ficció, com la novel·la té molt de pedagogia, i aquestes existències paral·leles es creuaran constantment al llarg de les pàgines que vénen a continuació. Si la literatura té el filòleg, l’educació té el pedagog, oficis de crítica i observació. I aquest és un llibre de pedagogia, de teoria de l’educació, sense cap intenció de crítica literària o de reflexió filològica. Al llarg de deu capítols es duen a terme mirades a l’educació des de prismes diferents amb les ulleres que proporciona la perspectiva del lector aficionat. La literatura com a excusa, sense més pretensions.

(més info: http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08480)

Els cants de sirena de les innovacions a les escoles

Extreta de jazzistry.org
Per al gran públic, aquell que ho mira des de la butaca, els darrers anys han estat d’una convulsió important per al món de l’escola. Noves –o potser no tant noves– lleis educatives que ho pretenen canviar tot, informes signats per organismes internacionals no sempre neutrals que apreten les cordes del sistema, retallades econòmiques que encotillen la feina del dia a dia, entre altres accions que semblen acorralar l’escola i el professorat contra les cordes.
Els espectadors avesats ja tenen present que un país que inverteix poc en educació, que es troba a la cua de moltes llistes en recerca, innovació i patents, i que és incapaç de modernitzar i actualitzar les seves estructures socials i polítiques, no pot demanar a l’escola uns deures que la societat no fa. Després d’aquest atac sistemàtic a l’escola i als seus professionals, concretat en reformes i retallades dels darrers anys, podem concloure que les administracions han abandonat la idea de millorar-la. No obstant això, sembla que tenim bones notícies que surten precisament de les escoles, preocupades per la millora de la qualitat. Apareixen, setmana a setmana, noves iniciatives liderades per equips directius engrescats i protagonitzades per professorat amb ganes de fer les coses millor i d’una altra manera. Aquestes iniciatives van dirigides tant a qüestions estructurals com organitzatives, curriculars i metodològiques o didàctiques.
Els més atrevits diuen que poden amb tot, amb enderrocament de parets, eliminació d’assignatures, desaparició d’avaluacions, reformulació de la figura del docent, inversions radicals de les dinàmiques d’aula i empaquetaments diferents dels continguts educatius. Els menys agosarats es queden amb algun dels elements apuntats. En qualsevol cas, el que demostra aquest fenomen és que la realitat supera una ficció legal i administrativa rígida i lenta. Com no podia ser d’una altra manera, a causa de la magnitud del moviment i del cost zero per a les finances públiques d’aquest tipus d’iniciatives, les autoritats educatives ho miren amb una distància calculada: no interfereixen però tampoc són al costat, ara que fer passos al costat també s’ha posat de moda.
Segurament, les raons d’aquests moviments són moltes. La més roent, sens dubte, és la resistència a acceptar aquests diagnòstics tan catastròfics, que fins i tot neguen la capacitat de l’escola per fer canvis i impulsen reformes que no porten enlloc. Un altre argument important és la convicció que l’escola ha de ser exemple d’innovació i millora constant com a motor de canvi social. N’hi ha que s’hi apunten com el que surfeja per sobre de les onades i no vol quedar-se al marge de la moguda, gairebé com una moda. Però una altra motivació, un pèl inquietant, és la constatació que el sistema educatiu ha caigut en el joc neoliberal de la competitivitat entre escoles, obligades a situar un producte singular i necessàriament novedós en el mercat de l’educació, bàsicament per no perdre matrícula, una competició que està afectant no només a l’escola concertada sinó també a la pública.
En aquest darrer supòsit competitiu, es mira de reüll el que fa el veí per mirar de superar-lo, no tant en la qualitat global de l’oferta educativa sinó en allò que pot tenir un impacte més alt en el públic destinatari, unes famílies considerades més com a clients que com a protagonistes del procés educatiu. No deu ser casualitat que aquestes propostes innovadores es presentin just abans de començar els períodes d’inscripció a les escoles. Tampoc no serà casualitat que les iniciatives conegudes fins ara incideixen precisament en fer més agradable, a ulls d’infants i joves, l’oferta pedagògica. En aquests casos, una estratègia adequada de màrqueting acostuma a acompanyar el seu llançament, com pertoca als temps que vivim.
Amb tot, no estem en condicions d’endevinar ni d’avaluar la transcendència d’aquestes propostes, i el temps posarà al seu lloc els venedors de fum que semblen campar amb impunitat per unes terres seques que estaven necessitades d’un bon ruixat de novetats per superar les pedagogies avorrides que certament inundaven moltes, però no tantes, aules. Per sort, entre escoles adormides i escoles de referència, algunes només volen ser escoles.
Billie Holiday va popularitzar una trista cançó que donaria nom a la seva biografia, Lady sings the blues, una vida marcada per la lluita contra les drogues i la societat patriarcal i racista del seu temps. Sens dubte, la seva contribució a la música va revolucionar el panorama jazzístic; potser sense voler-ho, va ser una innovadora i marcaria tendència, juntament amb altres dones negres de primera línia. L’acte de l’Escola Pia per presentar el seu projecte educatiu acabava amb aquest tema musical, com una mena de cant de sirena que ens avisa que la innovació no pot bandejar el passat. Que la competició entre escoles no acabi amb l’escola.

Una nova solució de neteja: l'anglès pot amb tot

Setmana de rebombori a la meva AMPA pel tema de les llengües a l’escola, tot i que no crec que sigui exclusiu de la meva escola. I no és ben bé per les llengües en general, sinó per l’anglès de manera molt particular. Per suposat, el nivell d’anglès dels fills i filles és un neguit generalitzat entre pares i mares, on m’incloc. S’hi juguen el futur, diem. Deu ser més o menys cert.
En aquest debat, interfereixen diverses preocupacions: sobre el domini de l’anglès, lingüístic i didàctic, per part del professorat; sobre la capacitat de maniobra de l’escola per operar els canvis necessaris i bastir un projecte lingüístic ben potent; sobre la més que probable desatenció d’altres àrees; etc.
Com passa sempre en aquests casos, tothom aporta la seva solució: extraescolars, intercanvis, estades fora. És interessant observar, igual que passa amb el futbol, com cadascú és capaç de definir la millor alineació. Tothom pot opinar sobre educació i això està bé, però l’aprenentatge és un assumpte certament complex que no admet sortides simples. Però no perdem el nord.
Justament ahir, el periodista Ed West, editor del Catholic Herald, publicava un article a The Guardian on expressava les seves inquietuds per la rendició dels angloparlants davant de la llengua francesa i l’augment dels monolingües anglesos. En realitat, expressava dos temors implícits: en primer lloc, la pèrdua d’interès de la cultura britànica per altres cultures i llengües, tot i que es declari cosmopolita i paradigma de la diversitat cultural, amb l’empobriment personal i col·lectiu que això pot comportar, i en segon lloc, el progressiu aïllament geoestratègic que implica tot plegat, amb un referèndum convocat sobre la sortida de la UE com a símptoma expressat pels lectors.
A ningú se li escapa que el domini internacional d’una llengua està vinculat amb les relacions de poder a escala mundial, d’ordre econòmic, militar i polític. Suposo que en aquest ordre. La cultura, com les religions, deuen venir després. La pèrdua de presència del francès a les escoles, no només aquí sinó a escala internacional, també deu haver seguit aquest principi, i ara mateix la seva càrrega curricular i avaluativa té els mateixos efectes que el llatí: una maria més.
El monolingüisme creixent dels angloparlants, britànics o americans, expressa una sensació d’autosuficiència que hauria de fer pensar, no a ells sinó a nosaltres mateixos. Preguntem-nos quantes famílies catalanes estan disposades a qualsevol sacrifici, també econòmic, perquè els seus fills i filles tinguin una proficiència demostrada en anglès. Mirem quantes d’aquestes famílies firmarien ara mateix una reducció dràstica d’hores d’altres àrees curriculars, per suposat les artístiques, però també en detriment del català. Valorem si cal deixar de parlar català a casa i començar a parlar només en anglès. De fet, algunes famílies catalanes, moltes de socarrel i ajuntades pel sí, ja deuen haver renunciat fins i tot a la seva llengua i deuen fer-ho tot en anglès a casa. No seria un fenomen nou. Abans, i no fa gaire, ja quedava millor fer-ho en espanyol que en català a casa. Vestia més.
La mobilitat internacional i la relació transfronterera situa la llengua anglesa com a eina d'innegable presència a l'escola, que ha d'assegurar un domini suficient al final de l'educació obligatòria. Malauradament, però, l'anglès també s'ha convertit en un instrument de reclam de l'escoles per a famílies insatisfetes amb l'educació. Una mena de pòcima màgica que ho deixa tot ben net. Convé insistir, de tota manera, que l'escola no pot amb tot i ha de saber en cada moment quin és l'interès col·lectiu.
I actualment, aquest interès col·lectiu demana un esforç permanent pel català, que no pot assegurar encara la seva supervivència sense un gota a gota que el mantingui. Potser per alguns ja està bé que el català sigui un moribund, però mireu l’article esmentat i veureu quina opinió té l’articulista sobre les preferències lingüístiques de les persones immigrades a Catalunya. De fora vingueren que millor ens il·luminaren.

La nova consellera

L’inici de la setmana que tanquem va ser un anar-i-venir de noms per ocupar la cadira d’Ensenyament. El nou govern que dibuixava en un primer moment la premsa deixava aquesta cadira buida i males llengües ho atribuïen a la falta de candidats (potser menys de candidates) per ocupar una de les tasques més feixugues de govern, juntament amb salut. Finalment, el nom de la persona encarregada no va ser cap novetat. El nomenament d’una persona que no prové, ni professionalment ni acadèmicament, del mateix àmbit que haurà de governar sempre m’ha semblat sorprenent, comprensible i arriscat alhora. Respondre a quotes de partit, de gènere i segurament de territori no és la millor targeta de presentació, però el temps dirà la seva i ara es tracta d’albirar per on aniran les coses.
La tasca de la consellera, com la de gairebé tot el nou govern, no es pot deslligar de la situació complexa, curiosa i interessant que estem vivint en el terreny polític. Apunto alguns escenaris de futur immediat.

  • Primer escenari. Aquest govern té una durada curta, per donar pas a un altre estadi en el procés d’emancipació nacional, i la tasca de les conselleries de contenció, com salut i ensenyament, serà la de gestionar-les de la millor manera possible. Això donaria la raó als qui afirmen que aquest és un govern de masovers que mantenen les propietats en les millors condicions fins que torni l’amo. No vull creure que les coses vagin per aquí. Una interinitat d’aquestes característiques li resta autoritat a cada un dels consellers, però els facilita la feina perquè han de tocar el mínim. D’altra banda, però, en el cas de l’ensenyament, això de la interinitat no seria cap novetat. Escenari fàcil. 
  • Segon escenari. El govern treballa amb la hipòtesi d’una durada més llarga de la inicialment prevista i pactada amb els socis que l’aixopluguen, però no la d’una legislatura ordinària. En aquest cas, la tasca del govern hauria d’anar més enllà i mirar de donar solució a alguns dels problemes estructurals de l’edifici. Això pot donar la raó als qui pensen que les coses del Procés s’eternitzaran i que si passen els dies, els anys s’empenyen sols. En educació, això sí, caldria pensar en canvis legislatius, pressupostos més generosos i remodelació de l’organització interna. Tot un pla de treball absent a la presa de possessió. Escenari complicat. 
  • Tercer escenari. La legislatura s’estira però es preveuen canvis de govern per una acomodació dels pactes establerts per les contingències de cada conjuntura. Com que en aquest escenari la hipòtesi se centra en les correlacions de forces, quedaríem pendents dels resultats que produïssin els pactes entre partits i de les quotes corresponents. Un escenari així s’acosta molt al primer perquè no té garanties de continuïtat i estira la situació d’interinitat. És un escenari impossible que impedeix fins i tot treballar a curt termini i augmenta la sensació d’incertesa. Una cosa així obliga a repensar novament el sentit de la legislatura i l’organització del govern. En educació, temps perdut. 
  • Quart escenari. El govern compleix tota una legislatura ordinària, però es veu obligat a trobar socis estables. A hores d’ara, ningú signa aquesta possibilitat, tot i que és l’única que permet pensar l’acció de govern amb una mirada àmplia. Això exigiria d’un pla de treball a quatre anys, ara inexistent, basat en un compromís polític nou, ja que els programes electorals de les forces que donen cobertura a l’actual govern són radicalment oposats. Escenari difícil, tal com estan les coses. 
En qualsevol cas, sense pensar en la durada de la legislatura o del govern, la consellera d’Ensenyament té alguns reptes immediats que no pot obviar. Els primers són de caràcter legislatiu i pressupostari, els més urgents, com ara esquivar l’aplicació de la LOMCE i treballar per la seva derogació, augmentar les partides finalistes del seu àmbit amb un augment de la contractació, i incrementar les dotacions que permetin reduir les desigualtats en l’accés i la qualitat de l’educació. Però té un repte molt important: dignificar l’escola pública. Per fer-ho, només cal creure-se-la, confiar en la plantilla de professionals i posar-la per davant en la llista de prioritats. També s’haurà de guanyar el sector i superar l’herència rebuda en termes de relacions institucionals. Només cal una cosa: mirar amb complicitat a la comunitat educativa i deixar les reticències de banda.
I només tres paraules més, imprescindibles en una conselleria encarregada de l’educació del país: paciència, transparència i voluntat de canvi. Ningú ha dit que sigui fàcil i que l'encert us acompanyi.