Setmana de rebombori a la meva AMPA pel tema de les llengües a l’escola, tot i que no crec que sigui exclusiu de la meva escola. I no és ben bé per les llengües en general, sinó per l’anglès de manera molt particular. Per suposat, el nivell d’anglès dels fills i filles és un neguit generalitzat entre pares i mares, on m’incloc. S’hi juguen el futur, diem. Deu ser més o menys cert.
En aquest debat, interfereixen diverses preocupacions: sobre el domini de l’anglès, lingüístic i didàctic, per part del professorat; sobre la capacitat de maniobra de l’escola per operar els canvis necessaris i bastir un projecte lingüístic ben potent; sobre la més que probable desatenció d’altres àrees; etc.
Com passa sempre en aquests casos, tothom aporta la seva solució: extraescolars, intercanvis, estades fora. És interessant observar, igual que passa amb el futbol, com cadascú és capaç de definir la millor alineació. Tothom pot opinar sobre educació i això està bé, però l’aprenentatge és un assumpte certament complex que no admet sortides simples. Però no perdem el nord.
Justament ahir, el periodista Ed West, editor del Catholic Herald, publicava un article a The Guardian on expressava les seves inquietuds per la rendició dels angloparlants davant de la llengua francesa i l’augment dels monolingües anglesos. En realitat, expressava dos temors implícits: en primer lloc, la pèrdua d’interès de la cultura britànica per altres cultures i llengües, tot i que es declari cosmopolita i paradigma de la diversitat cultural, amb l’empobriment personal i col·lectiu que això pot comportar, i en segon lloc, el progressiu aïllament geoestratègic que implica tot plegat, amb un referèndum convocat sobre la sortida de la UE com a símptoma expressat pels lectors.
A ningú se li escapa que el domini internacional d’una llengua està vinculat amb les relacions de poder a escala mundial, d’ordre econòmic, militar i polític. Suposo que en aquest ordre. La cultura, com les religions, deuen venir després. La pèrdua de presència del francès a les escoles, no només aquí sinó a escala internacional, també deu haver seguit aquest principi, i ara mateix la seva càrrega curricular i avaluativa té els mateixos efectes que el llatí: una maria més.
El monolingüisme creixent dels angloparlants, britànics o americans, expressa una sensació d’autosuficiència que hauria de fer pensar, no a ells sinó a nosaltres mateixos. Preguntem-nos quantes famílies catalanes estan disposades a qualsevol sacrifici, també econòmic, perquè els seus fills i filles tinguin una proficiència demostrada en anglès. Mirem quantes d’aquestes famílies firmarien ara mateix una reducció dràstica d’hores d’altres àrees curriculars, per suposat les artístiques, però també en detriment del català. Valorem si cal deixar de parlar català a casa i començar a parlar només en anglès. De fet, algunes famílies catalanes, moltes de socarrel i ajuntades pel sí, ja deuen haver renunciat fins i tot a la seva llengua i deuen fer-ho tot en anglès a casa. No seria un fenomen nou. Abans, i no fa gaire, ja quedava millor fer-ho en espanyol que en català a casa. Vestia més.
La mobilitat internacional i la relació transfronterera situa la llengua anglesa com a eina d'innegable presència a l'escola, que ha d'assegurar un domini suficient al final de l'educació obligatòria. Malauradament, però, l'anglès també s'ha convertit en un instrument de reclam de l'escoles per a famílies insatisfetes amb l'educació. Una mena de pòcima màgica que ho deixa tot ben net. Convé insistir, de tota manera, que l'escola no pot amb tot i ha de saber en cada moment quin és l'interès col·lectiu.
I actualment, aquest interès col·lectiu demana un esforç permanent pel català, que no pot assegurar encara la seva supervivència sense un gota a gota que el mantingui. Potser per alguns ja està bé que el català sigui un moribund, però mireu l’article esmentat i veureu quina opinió té l’articulista sobre les preferències lingüístiques de les persones immigrades a Catalunya. De fora vingueren que millor ens il·luminaren.
La mobilitat internacional i la relació transfronterera situa la llengua anglesa com a eina d'innegable presència a l'escola, que ha d'assegurar un domini suficient al final de l'educació obligatòria. Malauradament, però, l'anglès també s'ha convertit en un instrument de reclam de l'escoles per a famílies insatisfetes amb l'educació. Una mena de pòcima màgica que ho deixa tot ben net. Convé insistir, de tota manera, que l'escola no pot amb tot i ha de saber en cada moment quin és l'interès col·lectiu.
I actualment, aquest interès col·lectiu demana un esforç permanent pel català, que no pot assegurar encara la seva supervivència sense un gota a gota que el mantingui. Potser per alguns ja està bé que el català sigui un moribund, però mireu l’article esmentat i veureu quina opinió té l’articulista sobre les preferències lingüístiques de les persones immigrades a Catalunya. De fora vingueren que millor ens il·luminaren.
