La nova consellera

L’inici de la setmana que tanquem va ser un anar-i-venir de noms per ocupar la cadira d’Ensenyament. El nou govern que dibuixava en un primer moment la premsa deixava aquesta cadira buida i males llengües ho atribuïen a la falta de candidats (potser menys de candidates) per ocupar una de les tasques més feixugues de govern, juntament amb salut. Finalment, el nom de la persona encarregada no va ser cap novetat. El nomenament d’una persona que no prové, ni professionalment ni acadèmicament, del mateix àmbit que haurà de governar sempre m’ha semblat sorprenent, comprensible i arriscat alhora. Respondre a quotes de partit, de gènere i segurament de territori no és la millor targeta de presentació, però el temps dirà la seva i ara es tracta d’albirar per on aniran les coses.
La tasca de la consellera, com la de gairebé tot el nou govern, no es pot deslligar de la situació complexa, curiosa i interessant que estem vivint en el terreny polític. Apunto alguns escenaris de futur immediat.

  • Primer escenari. Aquest govern té una durada curta, per donar pas a un altre estadi en el procés d’emancipació nacional, i la tasca de les conselleries de contenció, com salut i ensenyament, serà la de gestionar-les de la millor manera possible. Això donaria la raó als qui afirmen que aquest és un govern de masovers que mantenen les propietats en les millors condicions fins que torni l’amo. No vull creure que les coses vagin per aquí. Una interinitat d’aquestes característiques li resta autoritat a cada un dels consellers, però els facilita la feina perquè han de tocar el mínim. D’altra banda, però, en el cas de l’ensenyament, això de la interinitat no seria cap novetat. Escenari fàcil. 
  • Segon escenari. El govern treballa amb la hipòtesi d’una durada més llarga de la inicialment prevista i pactada amb els socis que l’aixopluguen, però no la d’una legislatura ordinària. En aquest cas, la tasca del govern hauria d’anar més enllà i mirar de donar solució a alguns dels problemes estructurals de l’edifici. Això pot donar la raó als qui pensen que les coses del Procés s’eternitzaran i que si passen els dies, els anys s’empenyen sols. En educació, això sí, caldria pensar en canvis legislatius, pressupostos més generosos i remodelació de l’organització interna. Tot un pla de treball absent a la presa de possessió. Escenari complicat. 
  • Tercer escenari. La legislatura s’estira però es preveuen canvis de govern per una acomodació dels pactes establerts per les contingències de cada conjuntura. Com que en aquest escenari la hipòtesi se centra en les correlacions de forces, quedaríem pendents dels resultats que produïssin els pactes entre partits i de les quotes corresponents. Un escenari així s’acosta molt al primer perquè no té garanties de continuïtat i estira la situació d’interinitat. És un escenari impossible que impedeix fins i tot treballar a curt termini i augmenta la sensació d’incertesa. Una cosa així obliga a repensar novament el sentit de la legislatura i l’organització del govern. En educació, temps perdut. 
  • Quart escenari. El govern compleix tota una legislatura ordinària, però es veu obligat a trobar socis estables. A hores d’ara, ningú signa aquesta possibilitat, tot i que és l’única que permet pensar l’acció de govern amb una mirada àmplia. Això exigiria d’un pla de treball a quatre anys, ara inexistent, basat en un compromís polític nou, ja que els programes electorals de les forces que donen cobertura a l’actual govern són radicalment oposats. Escenari difícil, tal com estan les coses. 
En qualsevol cas, sense pensar en la durada de la legislatura o del govern, la consellera d’Ensenyament té alguns reptes immediats que no pot obviar. Els primers són de caràcter legislatiu i pressupostari, els més urgents, com ara esquivar l’aplicació de la LOMCE i treballar per la seva derogació, augmentar les partides finalistes del seu àmbit amb un augment de la contractació, i incrementar les dotacions que permetin reduir les desigualtats en l’accés i la qualitat de l’educació. Però té un repte molt important: dignificar l’escola pública. Per fer-ho, només cal creure-se-la, confiar en la plantilla de professionals i posar-la per davant en la llista de prioritats. També s’haurà de guanyar el sector i superar l’herència rebuda en termes de relacions institucionals. Només cal una cosa: mirar amb complicitat a la comunitat educativa i deixar les reticències de banda.
I només tres paraules més, imprescindibles en una conselleria encarregada de l’educació del país: paciència, transparència i voluntat de canvi. Ningú ha dit que sigui fàcil i que l'encert us acompanyi.

Share:

0 comentarios