Els cants de sirena de les innovacions a les escoles

Extreta de jazzistry.org
Per al gran públic, aquell que ho mira des de la butaca, els darrers anys han estat d’una convulsió important per al món de l’escola. Noves –o potser no tant noves– lleis educatives que ho pretenen canviar tot, informes signats per organismes internacionals no sempre neutrals que apreten les cordes del sistema, retallades econòmiques que encotillen la feina del dia a dia, entre altres accions que semblen acorralar l’escola i el professorat contra les cordes.
Els espectadors avesats ja tenen present que un país que inverteix poc en educació, que es troba a la cua de moltes llistes en recerca, innovació i patents, i que és incapaç de modernitzar i actualitzar les seves estructures socials i polítiques, no pot demanar a l’escola uns deures que la societat no fa. Després d’aquest atac sistemàtic a l’escola i als seus professionals, concretat en reformes i retallades dels darrers anys, podem concloure que les administracions han abandonat la idea de millorar-la. No obstant això, sembla que tenim bones notícies que surten precisament de les escoles, preocupades per la millora de la qualitat. Apareixen, setmana a setmana, noves iniciatives liderades per equips directius engrescats i protagonitzades per professorat amb ganes de fer les coses millor i d’una altra manera. Aquestes iniciatives van dirigides tant a qüestions estructurals com organitzatives, curriculars i metodològiques o didàctiques.
Els més atrevits diuen que poden amb tot, amb enderrocament de parets, eliminació d’assignatures, desaparició d’avaluacions, reformulació de la figura del docent, inversions radicals de les dinàmiques d’aula i empaquetaments diferents dels continguts educatius. Els menys agosarats es queden amb algun dels elements apuntats. En qualsevol cas, el que demostra aquest fenomen és que la realitat supera una ficció legal i administrativa rígida i lenta. Com no podia ser d’una altra manera, a causa de la magnitud del moviment i del cost zero per a les finances públiques d’aquest tipus d’iniciatives, les autoritats educatives ho miren amb una distància calculada: no interfereixen però tampoc són al costat, ara que fer passos al costat també s’ha posat de moda.
Segurament, les raons d’aquests moviments són moltes. La més roent, sens dubte, és la resistència a acceptar aquests diagnòstics tan catastròfics, que fins i tot neguen la capacitat de l’escola per fer canvis i impulsen reformes que no porten enlloc. Un altre argument important és la convicció que l’escola ha de ser exemple d’innovació i millora constant com a motor de canvi social. N’hi ha que s’hi apunten com el que surfeja per sobre de les onades i no vol quedar-se al marge de la moguda, gairebé com una moda. Però una altra motivació, un pèl inquietant, és la constatació que el sistema educatiu ha caigut en el joc neoliberal de la competitivitat entre escoles, obligades a situar un producte singular i necessàriament novedós en el mercat de l’educació, bàsicament per no perdre matrícula, una competició que està afectant no només a l’escola concertada sinó també a la pública.
En aquest darrer supòsit competitiu, es mira de reüll el que fa el veí per mirar de superar-lo, no tant en la qualitat global de l’oferta educativa sinó en allò que pot tenir un impacte més alt en el públic destinatari, unes famílies considerades més com a clients que com a protagonistes del procés educatiu. No deu ser casualitat que aquestes propostes innovadores es presentin just abans de començar els períodes d’inscripció a les escoles. Tampoc no serà casualitat que les iniciatives conegudes fins ara incideixen precisament en fer més agradable, a ulls d’infants i joves, l’oferta pedagògica. En aquests casos, una estratègia adequada de màrqueting acostuma a acompanyar el seu llançament, com pertoca als temps que vivim.
Amb tot, no estem en condicions d’endevinar ni d’avaluar la transcendència d’aquestes propostes, i el temps posarà al seu lloc els venedors de fum que semblen campar amb impunitat per unes terres seques que estaven necessitades d’un bon ruixat de novetats per superar les pedagogies avorrides que certament inundaven moltes, però no tantes, aules. Per sort, entre escoles adormides i escoles de referència, algunes només volen ser escoles.
Billie Holiday va popularitzar una trista cançó que donaria nom a la seva biografia, Lady sings the blues, una vida marcada per la lluita contra les drogues i la societat patriarcal i racista del seu temps. Sens dubte, la seva contribució a la música va revolucionar el panorama jazzístic; potser sense voler-ho, va ser una innovadora i marcaria tendència, juntament amb altres dones negres de primera línia. L’acte de l’Escola Pia per presentar el seu projecte educatiu acabava amb aquest tema musical, com una mena de cant de sirena que ens avisa que la innovació no pot bandejar el passat. Que la competició entre escoles no acabi amb l’escola.

Share:

0 comentarios